dilluns, 19 de setembre de 2011

Eterna abraçada...














La mar m’ha vingut a veure,
que volia parlar amb mi,
que per cada naufragi
hi ha milers de viatges
que arriben a bon port.

La mar tant gran i
tant modesta-senzilla?
Eterna abraçada entre
la platja i l’horitzó.
L’he escoltada fins que
ella ha respirat.
L’hi he dit l’amor
que sento per ella.
L’estimo, no podria viure
sense la seva alenada.
De nit quan el far
il·lumina el seu cos,
i les estrelles s’hi emmirallen,
la lluna es posa bé
el plec de la faldilla.

De dia és una safata de vida,
acompanya les barques,
desperta els peixos, du
els missatges a la sorra...,
besa amb sal tot el
que ha de conservar.

La mar tranquil·la com
un mirall de llums,
i altres brava com un foc encès.
Però la mar sempre hi és...
Es vesteix de color
segons el dia que fa.
És crit i silenci,
viatge i drecera,
cançó i diàleg.
Entre la mar i el cel,
el gran maridatge...
onatge

4 comentaris:

  1. Un mar carregat de vida i sentiments...
    Recorda't sempre d'arribar a port.
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. Si aquest vespre el mar es torna roig a l'hora del crepuscle, no serà per la posta de sol tan bella que viurà, sinó perquè davant la teva declaració d'amor es tornarà vermella de satisfacció i vergonya com una donzella enamorada...
    Un gran poema, profund, sentit i esplèndid.
    Una Abraáda!

    ResponElimina
  3. Ostres noi, que no diria algú de la seva enamorada? i tu estimes la mar...
    Una declaració d'amor amb totes las de la llei, embolcallada amb una abraçada que durarà per sempre...Preciós poema!!!
    Petons per tu i per aquesta mar que envolta el far,
    M. Roser

    ResponElimina
  4. Ens mou una abraçada, una gran onada, un gran maridatge.
    Que ens engolí.

    ResponElimina