Les portes tancades
les finestres obertes
darrere les persianes
la veu del piano
unes sabates pel
carrer
l’aire dels records
el fruit del teu cos
la meva absència d’home
i tu la dona-persona
ets el vers al poema
de la vida la metàfora
de cos present la
penyora
el fred dels meus
llavis...
(aquest poema va
quedar inacabat per la picada d’un mosquit...)
onatge
Maleïda picada! ;)
ResponEliminaUna abraçada i un manadet d'alfàbrega!
Des de quan et deixes véncer per un insecte per molt tigre que sigui? Vinga, segur que el felí de la foto d'un cop d'urpada se'l va cruspí! M'encanten els moixets, quan vivia en una planta baixa me la va ocupar una gata satvatge embarassada i vaig conviure durant anys amb tota una generació de gats, tots amb caràcters ben diferents i marcats...
ResponEliminaAh! i a aquest poema no li cal pas cap final diferent al que ja té... així ens permet sommiar-ne la continuació a nosaltres.
Una abraçada!!
Horror mosquitenc!
ResponEliminaVentafocs, quina olor l'afàbrega.
ResponEliminaDes del far una abraçada amb barretina.
onatge
Violant quan va entrar el mosquit la gata estava criticant un poema meu...
ResponEliminaDes del far una abraçada amb barretina.
onatge
Jordi, un HORROR més...
ResponEliminaDes del far salut.
onatge