Som
una cançó llunyana,
els carrers a mitja llum,
no es veu a ningú,
canta o protesta un ocell,
de tant en tant passa un
cotxe.
La Fosca ja dorm al seu sofà,
la Maulet és més tronera...
Ja me raspallat les dents,
avui n’hi ha una que
em fa saber que hi és...
Vola la mosca de setembre.
El semàfor de la cruïlla
tan aviat està vermell com
verd.
Avui bufa una brisa marina
que dóna gust respirar.
Potser escric sense
escriure...
La lluna no vindrà a veure’m.
El cel és una metàfora fosca.
onatge
Sempre que al cel hi haja una metàfora acabarà per revelar-te coses.
ResponEliminaSalut i terra
La fosca no és permanent, una i altra vegada la lluna torna a eixir.
ResponEliminaPaisatges, costums, lletres que eclipsen la lluna...
ResponEliminaUn somriure amb molta llum, Onatge.
Paraules nascudes dins el silenci d'una tarda de setembre, no és estrany que la inspiració et visiti (bé, de fet no et deixa mai a tu, oi?). Sí, avui es respira molt millor. I sobre la mosca de setembre..., aquí el que hi ha són unes mosques petitones que piquen i fan unes butllofes de collons o més!
ResponEliminaUna abraçada.
Francesc i quan el que revela no agrada...?
ResponEliminanoves flors, per sort...
Pilar m'ha arribat el somriure lluminós...
Galionar de fet la inspiració és com una camisa o una brusa sempre s'ha de portar posada. Les mosques d'aquí no piquen com...
Una abraçada de capvespre sense biberó.
onatge
La Fosca i la Maulet deuen ser dos petits felins suposo...
ResponEliminaJo penso que descrius un dia bastant normal, com qualsevol altre...
No sabia que cada més de l'any tingués la seva mosca, ara m'explico perquè no et ve a veure la lluna...
Que la tardor et porti fins al far escuma de mar, postes de sol i ,és clar, les inevitables nostàlgies...
Petons,
M. Roser