dijous, 22 de setembre del 2011

Sense desesper...














Al tall de la dalla
s’hi emmiralla
el somriure de viure
i la flama del difunt.
El seu tall sega el blat.
El sol rosteix l’ara.

Estic escoltant el programa
l’Ofici de viure;
avui la “desesperació...”
(els punts suspensius són meus).
vivim desesperats?
Hem creat un món desesperat?
Interrogants a la caça
de respostes, o no...
Maduren les flors
sense desesper.
onatge

6 comentaris:

  1. Necessitam aprendre a madurar com les flors, la natura és sàvia.
    Una abraçada sense desesper!

    ResponElimina
  2. Doncs començarem a mirar les flors amb atenció i prendrem apunts per veure com s'ho fan... n'aprendrem?

    Bona nit, onatge i una abraça plàcida.

    ResponElimina
  3. A mi em sembla que no vivim desesperats, si de cas una mica angoixats i stressats. Si fins i tot la dalla ens serveix de mirall...
    Petons amb un somriure de viure,
    M. Roser

    ResponElimina
  4. Qui espera desespera i no es pera serà poma, disculpa la facècia onatge....desesperats no ho sé estressats sí..i no és gaire bo ...farem com les flors i ens lliurarem a l'atzar i a la natura

    ResponElimina
  5. Si mai estigués desesperat, vindria en aquest racó de platja a sadollar-me de paraules.

    ResponElimina
  6. Ventafocs, Carme, M. Roser, Elfreelang i Jordi, la vostra companyia sempre és amb esperança.

    Des del far sense desesper.
    onatge

    ResponElimina