Al tall de la dalla
s’hi emmiralla
el somriure de viure
i la flama del difunt.
El seu tall sega el
blat.
El sol rosteix l’ara.
Estic escoltant el
programa
l’Ofici de viure;
avui la “desesperació...”
(els punts suspensius
són meus).
vivim desesperats?
Hem creat un món desesperat?
Interrogants a la caça
de respostes, o no...
Maduren les flors
sense desesper.
onatge
Necessitam aprendre a madurar com les flors, la natura és sàvia.
ResponEliminaUna abraçada sense desesper!
Doncs començarem a mirar les flors amb atenció i prendrem apunts per veure com s'ho fan... n'aprendrem?
ResponEliminaBona nit, onatge i una abraça plàcida.
A mi em sembla que no vivim desesperats, si de cas una mica angoixats i stressats. Si fins i tot la dalla ens serveix de mirall...
ResponEliminaPetons amb un somriure de viure,
M. Roser
Qui espera desespera i no es pera serà poma, disculpa la facècia onatge....desesperats no ho sé estressats sí..i no és gaire bo ...farem com les flors i ens lliurarem a l'atzar i a la natura
ResponEliminaSi mai estigués desesperat, vindria en aquest racó de platja a sadollar-me de paraules.
ResponEliminaVentafocs, Carme, M. Roser, Elfreelang i Jordi, la vostra companyia sempre és amb esperança.
ResponEliminaDes del far sense desesper.
onatge