He posat el poema
al sol com un
bany maria natural.
S’obre al flor al caliu,
la metàfora sembra
els seus pètals...
Respiro amb l’alenada
que em du el mar.
Escolto el meu respirar
al pentagrama de al vida.
Camino ran de mar
sense seguir antigues
petjades, sempre
hi ha un camí nou...
El poema s’arrela, o no.
Si ho fa donarà
el seu fruit, que podrà
ser amarg o dolç...
onatge
Segur que serà dolç. El bany de maria li donarà l'escalforeta necessària.
ResponEliminaSi hi ha prou temps serà dolç...
ResponEliminaSegur que arrela i serà d’allò més dolç, igual que les teves paraules :)
ResponEliminaSempre en hi ha un de camí a cada pas, a cada raig de sol, a cada trencall de mar.
ResponEliminaUna abraçada.
Si has fet el poema al bany maria i després l'has tapat hermèticament, segur que conservarà la seva essència durant molts anys...si un dia t'abandona la inspiració , només cal que obris el pot, veuràs que és igual de dolç com quan el vas fer.
ResponEliminaPetons al bany maria...
M. Roser