La barca de la vida...

Amb ales de seda

emprenc el vol.

La boira ja llagrimeja.

Reposen les flors

al coixí de cada jardí.

El far fa l’ullet

mar enllà, cada barca

és una cuca de llum.

Et sé en cada paraula

i com una gavina

del far a la cala...

Ara la nit

és pa de pessic.

Els ocells de ferro

volen pel cel.

Jo tinc els peus a terra.

Dormen les papallones.

El mussol de la nit

em mira sense dir res...

Ara la boira és

una mantellina

damunt del mar.

A la barca de la vida

no hi ha xarxa,

però sí el peix

del desig de viure,

els rems d’anar endavant,

el timó del seny i la rauxa,

una llibreta de pàgines

en blanc per anar

escrivint viure cada dia.

A la barca, tempestes

i postes de sol,

pluja de primavera,

penyores d’abans d’ahir...

Ara la barca reposa

a la platja abraçada

per la sorra.

La nit és un rellotge de sol

a temps de lluna.

El silenci és poema i cançó.

La porta de la normalitat

sempre està tancada.

L’estupidesa sempre va

de bracet amb les

males herbes...

El sol de l’orgull

sempre és encegador.

La metàfora em

batega al cor.

La flor de la solitud

escampa els pètals

per vestir la nuesa de viure,

però el pol·len de la

companyia, sempre germina.

Per camins de vida

humits de passió

arribem a la celístia

dels estels.

S’ha llevat el dia,

un sol tímid,

un llit de núvols

a l’horitzó, encara

no s’ha tret les lleganyes,

em miro el far

mentre el cafè va

escrivint el poema per dins.

Sense sucre, sempre és ell...

Avui la barca de la vida

tornarà a navegar,

pescaré records, emocions,

desigs, il·lusió, somriures,

l’amor em farà perdre

l’equilibri natural del cor,

però quin goig...

A la vida sempre

viatge endavant,

amb l’abraçada

d’estimar...

onatge