Tinc el cor al ralentí.
Assaboreixo el
silenci del silenci.
A cada galta
la calma de la nit.
Dos gerros
buits sense flors.
Cada fotografia
un record.
El tic-tac
del rellotge
que vol ser
cantautor...
La nit és un
silenci de veus.
El motor d‘un
cotxe sense marca
-perquè no el veig-
passa estripant
la vida del carrer.
Tanco els ulls
i sospiro profundament.
La casa sense un mosquit,,
almenys aparentment.
Assegut em miro
les cames cansades.
Uns quants anys
a cada cama,
però no són els anys
és la vida de
les artèries...
Un gos fa el
seu cant solitari
a l’escenari
de la nit.
Entre els meus llavis
un poema
també solitari...
El paper blanc
és la taula on
hi cauen tots
els meus pètals,
o potser ni això...
onatge
Bonica dedicatòria a la "vida" dels anys.
ResponEliminaTé un ressó tristoi o melancòlic, potser, però m'agrada.
ResponEliminaquin parèntesi més acollidor! Sovint, els moments melancònics, ho són, d'acollidors.
ResponEliminaHola montse myself i Joan gràcies per ser-hi...
ResponEliminaDes del far bona nit.
onatge