Vine, caminarem per la sorra.

Vine, caminarem per la sorra
i dansarem damunt de les onades.
Deixarem que el sol ens abraci
i esperarem la lluna, pararem taula,
encendrem una espelma i serem
nosaltres i el mar i les mirades d’estimar.
Enlairarem les copes de cristall
i seran el mirall del silenci.
Les estrelles de mar faran una rotllana,
les petxines s’obriran sense cap vergonya.
Les roques seran instints protectors.
L’onatge la millor cançó, quina partitura!
Las lluna té la sal als llavis. A la platja solitària
més junts que mai. El far orienta
a les barques que no saben tornar.
La mútua companyia enlaira el desig
fins la celístia dels estels.
La nit és la gran mantellina de llibertat,
per sentir-nos bé no cal consagrar res.
Reescrivim el poema de viure en paper d’avui.
No cal tenir bona lletra el que compta són les paraules,
el seu accent, el to i la conjugació del verb.
La brisa del mar dóna vida als cabells.
Tu la lluna i jo ens mirem als ulls sense enganys.
Els sentiments naveguen mar enllà
sense por d’ofegar-se. Tenen la força de l’amor.
Passegem ran de mar amb els peus a tocar de l’aigua.
La lluna ens fa clar el camí, la mútua abraçada
ens orienta l’un a l’altre.
Ens besem amb llavis de mar.
Potser no serem ni vers ni rima,
però sempre serem poema.
Caminarem de retorn a casa,
però retornarem amb l’herència
d’haver segut a taula amb la lluna i el mar...

onatge