No hi haurà porta...

I vindrà un dia que aixecarà pols
i no hi podrem veure
i cercarem el camí,
però no hi haurà camí,
només dreceres desdibuixades.

El sol sortirà però no farà
el coixí en nosaltres.
El mar engolirà la platja,
i per tocar el cel amb la
punteta dels dits,
ja no hi haurà escala.

De l’estel en perdre’m la corda,
i volarà sense nosaltres.
Vindrà el temps de la set
i no tindrem aigua
i els nostres llavis ressecs
ja no cantaran paraules.

Serà temps de foscor.
Vindran dies de solitud
i ni el sol no ens escalfarà.

Posarem dos plats a taula
però estarem lluny i separats,
ni tassa ni cafè,
només aigua i pa sec.

El temps no serà expressió de res.
El silenci no parlarà.
Haurà arribat l’hora
dels adéus sense dir adéu.

Els meus ulls llegiran un nom
en el passat pressent.
El temps serà una esponja de records,
però no podrem esborrar el pressent.

No distingiré la nit del dia.
No caldrà posar pany a la porta,
senzillament no hi haurà porta...

onatge