divendres, 27 de novembre de 2009

Del dolor en naixeran flors.


Del dolor en naixeran flors
i només les podrem veure
quan siguem sensibles a la seva olor.
De la rosa més rosa
i del mal més mal,
sempre en queda una espina clavada.
Ningú no té la clau
de la porta del mai més.,
Sempre hi ha un cor que destil·la tendresa,
i un cor que mor sense poder estimar.
L’escalfor de la soledat, el coixí de la solitud.
La tristesa sempre busca uns ulls per plorar.
Quan el dolor viu dins nostre en ferida,
res no la tancarà, no cal dissimular.
Estrelles d’una nit sense lluna.
Un mussol que mira amb ulls de plor.
La serenitat s’ha fet ocellot i vola fora de lloc.

onatge

3 comentaris:

  1. Quan és així, ens toca recuperar-la la serenitat...

    Em sembla molt trist que un cor mori sense poder estimar.

    ResponElimina
  2. Molt maco el poema. la rosa simbolitza el dolor i el plaer d'estimar, els suau tacte dels seus pètals i l'espina que tantes ferides ens fa. Jo també li vaig dedicar un poema, ací te'l deixe:

    Records, rams de colors,
    olors, jardins prohibits,
    somnolències consentides
    adornen, suaus, les vides.


    No, no vull la rosa,
    ni el desig de la lluna
    ni l'amarga espina.
    M'estime el vent,
    el tacte suau,
    la font transparent,
    aigua clara, setí silent.

    ResponElimina
  3. Carme, una vegada més tens raó, la serenitat sempre retorna... I en aquest cas suposo que va retornar, ja que el poema té el seu temps.

    Joana és allò que diuen: no hi ha rosa sense espines... M'agrada el teu poema i en especial aquest trosset:

    M'estime el vent,
    el tacte suau,
    la font transparent,
    aigua clara, setí silent.

    Salut.
    onatge

    ResponElimina