-->
Esdevinc.
Esdevinc
mar i onatge
quan m’aculls,
també si em rebutges.
No vull ser mai
un abordatge
ni un esclavatge.
Només ser el
vent del camí,
el pètal de la flor,
una flama
del foc,
una gota
de la rosada,
una lletra
del poema,
una guspira
de llum
en la boira.
Omplir amb tu
la copa i brindar
amb aigua de lluna.
Ser la petita ombra
quan vulguis reposar.
Que la carícia
floreixi a dos.
A la mateixa
barca, dos rems...
onatge
Tu Onatge ets tot això que vols !
ResponEliminaBrindar amb aigua de lluna és precios!
Una abraçada de tardor també per a tu...
Lliri blanc no sé com t'ho has fet per saber que havia nascut aquest modest blog. Gràcies.
ResponEliminaSalut.
onatge
Jo tampoc no sé com s'ho ha fet. Ja no t'havia trobat fins que m'ho has dit. Gràcies, onatge!
ResponEliminaCrec que ja havia llegit abans aquest poema, pot ser?
M'agrada... a la mateixa barca, dos rems.