Tinc naufragis.
Tinc naufragis
al cor i a l’ànima,
i al cos , i a la carícia
encara sorra.
De cada naufragi,
salvat per acabar morint.
A la mel de l’amor
sempre hi ha
abelles i mosquits...
Les llàgrimes
de sant Llorenç
són com el ball de si
véns o no véns.
Al camí fet no hi ha
temps perdut,
hi ha pedres
i terra, i estrelles
i núvols i pluja de solitud.
Perdoneu ara m’ha
vingut a veure la vida,
ja tornaré més tard...
onatge
Quanta raó i quants naufragis!
ResponEliminaTots en tenim de naufragis, però a l'entremig, quan ens ve a veure la vida encara que siga per un temps breu, s'ha de deixar tot i viure.
ResponEliminaEls naufragis del teu poema, penso, tenen un significat sinònim amb les cicatrius metafòriques. I ja saps què en penso, d'aquestes últimes: cal no avergonyir-se'n i mostrar-es amb orgull, perquè signifiquen que s'ha sobreviscut a la batalla.
ResponEliminaRecords a la vida, quan et torni a venir a veure!
Una abraçada.
Cèlia gràcies. De naufragis n'hi ha cada dia...
ResponEliminaNovesflors els teus comentaris són com pètals de vida.
Galionar, de vegades la vida fa festa per conveni... però sempre hi ha per qui bategar...
Salut.
onatge
Al camí no hi ha temps perdut...
ResponEliminam'agrada, mentre camines sempre aprens, sempre avances, sempre bategues. La vida, sempre ens ve a veure, a vegades potser no la reconeixem.