Moriré, sí, ara em sembla que
queda lluny. També sé que la flama
que ara m’encén de vida,
un dia serà el caliu de la meva cendra.
Les meves mans quedaran rígides
amb carícia de fred.
Els meus llavis seran besada de cendra.
Però ara el sol em penetra, el far m’orienta...
I al mediterrani hi tinc la meva barca.
M’embadaleix el vol d’una papallona.
Em fecunda el pol·len d’una flor.
M’abraço als arbres per gaudir
de la saba de les seves arrels.
I en la tempesta tinc la certesa
i la consciència de la meva insignificança.
Quan mori no ploreu per mi
m’humitejaríeu el poema...
onatge
De moment, no plorarem, ni t'humitejarem el poema.
ResponEliminaTrobo que parles de la mort, però és un cant a la vida.
El que em suggereix el poema ja ho ha dit la Carme: t'estimes la vida i utilitzes la mort per fer-li una declaració d'amor (a la vida). Molt enginyós, bonic i ben trobat.
ResponEliminaPerò això de retratar els nínxols..., ai, ves! Una mica inquietant, no trobes?
Una abraçada plena de vida i bona setmana!
Tens raó Carme, a la vida tot és un equilibri-desequilibri entre els moments màgics i els no tan màgics...
ResponEliminagalionar, aquests dos nínxols formaven part d'un cementiri que van enderrocar per canviar-lo de lloc, i fer-hi un mirador al poble.
Salut.
onatge
Un goig retrobar-te en els poemes!
ResponEliminaUna gran idea aquest blog!
Una abraçada
gypsy (helena arumi com a blogaire)
Helena arumi gràcies per venir...
ResponEliminaSalut.
onatge