diumenge, 8 de novembre de 2009

A la platja del temps.

A la platja del temps.



A la dansa del temps m’has fet dansar,

vida i ballàvem a ritme de viure.

Nits de sol a la barca del mar brau i el vent.

La tenora enlaira la música dels sentiments,

i de totes les danses que es fan i es desfan,

quan l’amor es desfà, és la que s’acaba enyorant.

A la platja del temps, petxines obertes sense temps.

Al temps, se l’hi veuen les costelles,

la vida ha anat menjant el cos, no pas l’esperit.

Conjugar amb la vida, és viure,

i conjugo el viure amb estimar,

de vegades des de la proximitat,

altres, des de la distància del camí, no pas dels cors.

Potser és una bogeria el què dic,

però sense una espurna de bogeria,

res no seria, res no existiria.

No cal posar rodes al temps, ja corre sol.

Paraules i frases fetes, tot depèn de l’accent que les fa néixer.

En paper de temps, he viscut el meu poema.

Has posat temps i temps a la meva vida,

i és el temps qui s’ha menjat la teva paraula.

Visca la vida, però més visca, viure...


onatge

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada