Forta com una roca...,
però tendre com l’estel que el vent
fa volar entre els seus llavis, somiadora
de somnis al coixí de la profunditat.
Llegeixes el món, però dintre teu
dibuixes el teu món,
una realitat de temps vigent.
El teu somriure obre castells,
és la clau de tots els panys,
i trenca cadenes, per arribar a la llibertat.
Potser en la soledat de cadascú de nosaltres,
hi ha la gran companyia, la paraula
bessona per escriure el diàleg de vida.
Perquè guardar les cendres, quan hem
compartit el caliu de les flames?
Mirem la lluna, la dama d’ulls d’argent,
i els llavis sense robí, però ardents.
Potser vivim en una
eterna vida de quart creixent.
Vós sabeu caminar i fer camí, mirar i veure,
i de la paraula fer-ne una mà amiga.
Potser a l’estança de
l’habitació personal i secreta,
hi ha la veritable roca,
la dura, la tendre, la profunda,
la que sap dir no, la que sap dir sí.
Potser per uns la vida és
besar els peus al sant Crist,
i per altres, és caminar,
sentir i viure, i ser feliç.
No tothom té l’adreça de
la felicitat, algú té només
el número, hi ha qui li falta
el districte postal,
altres tenen el nom del carrer,
però és igual tenir
o no tenir l’adreça; la bústia de la felicitat,
està dins de cadascú de nosaltres,
només cal escriure.
De vegades quan plou, cal sortir i passejar
sense paraigües, que la pluja
ens mulli, ens penetri,
només així germinaran les flors moixes.
Potser no cal entendre la vida,
potser només
cal esborrar el que diuen els
qui la volen explicar...
Que el vaixell de la il·lusió tingui
sempre la vela del somni.
Que el cor bategui sempre,
i plorarem quan calgui plorar.
Quan la felicitat ens mulli de rosada,
llavors hem de viure i germinar.
Prepararem infusions de flor de carquèxia,
per purgar els falsos profetes.
I escriurem VIDA als quatre vents,
sense intermediaris,
tothom en serà destinatari,
només caldrà tenir el cor obert,
i les mans netes...
Dialogar amb la vida,
per no viure en silenci...
onatge
