El tresor de viure
no es calcula amb res,
el de morir sí.
Llevar-se i sentir
el cos fred del matí,
veure el sol darrera dels turons
abans de sortir,
els ocells, el mar,
l’olor del pa torrat,
el cafè..., i la flor
dels éssers estimats...
onatge
Al carrer, olor de multituds...
Música de poc criteri.
El sentit comú demana
caritat a la cantonada...
Els que van contents amb
una copa de publicitat.
Els que vomiten tristesa
per la indigestió del consumisme...
Darrera de cada reclam hi ha un parany.
Els que segueixen les campanes.
Els que segueixen la creu.
Els que no segueixen res i semblen autòmats.
Els esclaus dels diners.
Els esclavitzats pel preu.
Al carrer els infectats de multitud.
Crèdits i més crèdits.
I grans les hipoteques
que són la gran teca
de bancs i caixes.
Els il·lusos emborratxats
de la publicitat picaresca.
El carrer és el lluïment
dels més hipotecats...
Els que viuen i vesteixen de marca.
A veure qui la té més llarga,
la llista de números vermells.
Tothom viu com si s’aguantés
per una falca...
onatge
Aquest poema el vaig escriure el setembre del 2006, després de fer 500 quilòmetres fins arribar a Alcoi. El poble i la seva gent em va encantar, no puc dir el mateix de la seva memòria. La imatge estava en contenidor de plàstic pel carrer.
Iocla, ponts i un riu sec.
Massa esglésies que també
vol dir massa creus...
Ponts i ponts que semblen
separar on viuen els treballadors
d’on viuen els rics.
Iocla no estima els
seus fills d’esquerres,
els governants són miops,
sense ànima i sense escrúpols.
Iocla va canviar l’escola
per una comissaria,
policies per mestres.
Sempre és un mal canvi...
Un canvi fatal.
Encara s’hi veu l’estampa
de les fabriques tancades
i arruïnades pel progrés del capital.
Ara sembla que el sol
no hi surt per tothom.
Caminar pels mateixos carrers
i places que havia caminat
el cantant combatent,
no es pot explicar,
sents una complicitat
en l’aire, no pas en la gent.
A Iocla encara hi ha un
“sagrado corazón” que
posa la pell de gallina
només de llegir-ho.
El cantant combatent
ja fa onze anys que
està de vacances
i al seu poble, molta gent
ja no recorda ni qui era,
qui és... La memòria del poble
segons com sempre és migrada.
Al número quinze d’un carrer
hi ha un timbre amb una
plaqueta gravada que
duu el seu cognom, però
hi falta una T, no sé si
per oblit o per mala fe...
Mentre estava a Iocla, em
va semblar sentir la riquesa
de la gent que anava i venia
treballant a la fabrica
pel senyor...
La fabrica Paulac ha fet mac
i s’ha arruïnat, només en
queden els corcs de les bigues
del sostre foradat...
Ara porto Iocla a la sang.
Entenc encara més al
cantant combatent.
A Iocla hi ha un carrer amb el seu nom.
Només una escola duu el seu nom
“ per hijos de papà ”, si ell ho
veiés esborraria el nom
amb un cop de corbella...
Els mandataris del poble
tenen un problema polític-mental...
Ja se sap: el que val, val, i
sinó cap a l’ajuntament...
Iocla malgrat l’espina
de l’ajuntament, encara
té un encant, de vegades
les pedres del carrer
parlen més que la seva gent.
Sempre tinc una flama
encesa per Iocla i el seu
cantant combatent.
Fins ara...
onatge
 |
