dimecres, 28 de setembre de 2011

A un ferro roent...











De vegades ens agafem
a un ferro roent...
A l’enclusa del silenci
hi forgem el batec de viure.
La fornal de la vida
ens va donant tremp,
hem d’esdevenir sense
tallar, però amb tremp...
I això ni es compra  ni es ven.
La vida és com una jugada,
malgrat que de vegades
els daus estan marcats,
i perdem bous i esquelles.
De vegades quan ens equivoquem
tenim saviesa, però ja no
ens queda temps per rectificar...
onatge

3 comentaris:

  1. Cert. No ens queda temps per rectificar.
    Acumulem experiència que haurem d'aprofitar a l'hora de conduir noves situacions, les que hem deixat enrere mal solucionades mai més tornaran... Es així, però es una bona cosa dir-se a un mateix: "allò que vaig decidir, sense saber-ne gaire potser, en aquell moment era el millor que em va semblar poder fer, amb l'experiència d'aleshores, no la d'ara..."...
    Ai!, ara em ve al cap una preciosa cançó de Sopa de Cabra que cada cop que l'escolto em fa venir plorera i jo no sóc gens bleda, que consti!!, es titula "Podré tornar enrere" o alguna cosa així i té una melodia molt maca...
    Salutacions nostàlgiques...

    ResponSuprimeix
  2. Em dec enganyar potser, però sempre vull creure que hi ha temps de rectificar, si no al menys d'aprendre per la propera vegada.

    Una abraçada

    carme

    ResponSuprimeix
  3. A mi també em sembla que tenim temps de rectificar, sinó de què ens serviria equivocar-nos? Precisament la vida és aprendre da les equivocacions i rectificar. S'ha de creure en les segones ( terceres quartes...), oportunitats.
    No hi ha cap vida perfecte!!!
    Petons camí del far, amb ensopegades o sense,
    M. Roser

    ResponSuprimeix