Que no t’enlluernin les llums,
ni l’olor dels carrers, obre el cor
i sentiràs la tristesa i el dolor
de les persones que pateixen
i les que viuen condemnades sense amor...
No miris el calendari, viu i comparteix
el caliu que hi ha en tu, estima
i petoneja la vida, dóna amb
la mà oberta, ajuda sense que
t’ho demanin, no t’amaguis
darrere de confessionaris, l’únic pecat
és matar i assassinar la llibertat,
que cap creu no sigui la teva arma...
Quan cantin les campanades de l’alegria,
desperta i comparteix..., viu-la!
Canta, que el teu cant sigui abraçada
per la tristesa, per la solitud imposada,
per les persones amb malaltia...
No facis pel desembre el que no fas
per l’abril o el juny, no siguis
hipòcrita de tot un any menys un dia...
il·lumina’t amb la llum d’una mirada,
el clima d’un somriure, no
invoquis déus celestials i siguis
de pedra al fred humà...
No deixis que al cor se t’hi faci
una durícia freda i tosca.
No et pensis mai que els diners són
companyia, ni la primavera d’un dia.
No t’empatxis de l’ego del desembre.
A la solfa de la vida hi ha
blanques i negres, però el concert
de viure és el millor que hi ha.
Despulla’t de tot el que sigui superficial,
el caliu humà no és una disfressa.
No et guarneixis perquè ho digui el calendari,
sigues Tu, el que et dicta el cor.
No a cap tipus de violència, no en tot l’any,
cada dia és un dia de vida
no el malbaratis a ningú ni per ningú.
Tot és senzill, no hi sembris
ni complicacions ni maldat.
A la terra dels humils sempre hi
ha la flor de la riquesa humana.
Estima sense l’etiqueta del preu
ni codi de barres, som naturals.
La felicitat no té amo ni mestressa,
viu dins de nosaltres només l’hem
de deixar viure i ser fidels a ella,
sembrar-la i compartir-la,
la llavor sempre hi és...
Estimo el somriure d’una criatura,
la bellesa del vol dels ocells, l’embruix
de la lluna, el caliu del sol de primavera.
No sóc perfecte (tu, tampoc) però de
les meves mancances i defectes, no
en faig bandera ni en sembro l’espina a ningú.
El màrqueting comercial no
pot ser amo i senyor de la
teva tendresa interior...
Canta el gall, potser ja és hora
de despertar, saber qui som
i on volem arribar.
Torna a cantar el gall pels que
encara estan adormits, pels dormilegues
que dormen en el coixí de l’auto engany,
de la indiferència, de la insensibilitat.
Nadal 2013,
onatge
