Ran de mar...

Passeges ran de mar,

mires l’horitzó,

dialogues amb el mar,

a la sorra petxines

obertes amb el

silenci del missatge,

la brisa et pentina els cabells,

el cor et batega a la vida,

somrius a l’onatge,

pescadora de carícies

camines amb els

peus a l’agua,

alliberes el teu esperit...

Ets metàfora

al poema de la vida.

Al sembrat dels silencis

hi degustes el seu fruit...

onatge

Petxines sordes...

Les paraules s’han

adormit en un

coixí de silenci,

a poc a poc,

lentament, dia a dia.

On hi havia una paraula,

ara hi ha un eco de silenci.

On hi havia diàleg,

ara tot és un  camp

de solitud, els arbres

són de silenci, els fruits

tenen un gust silenciós.

Ara el rellotge

dansa sense temps.

L’horitzó és una divisió

a dues parts sense resultat...

Dues fonts ja no beuen

de la mateixa set.

Al paisatge, les muntanyes

de l’adéu mai no dit,

però hi ha l’eclipsi

sense llum ni ombra.

El mar s’ha endut

l’estimada platja,

ara només petxines sordes...

onatge

He sentit...

Un intent de poema d’aquells de la llibretada...

He sentit com els ales del cor

em feien volar, he sentit

que l’aire era un respirar d’enyor...

He vist néixer el sol, el dia,

però tot és una ferida sense dolor,

sense plor, em sento com un cactus

enmig del desert, ple de punxes...

Toco el meu cos, el ressegueixo,

em cal saber que sóc jo.

La bruixa fa córrer el tren

a cops d’escombra, res ja no fa por...

Ha volat un tros de mi,

l’he sentit arribar

i l’he sentit marxar.

Sense tu, el temps camina

coix i a poc a poc.

Però el rellotge té pressa d’acció.

Ocells i núvols tot f el seu niu

al meu cervell.

Tot sembla una dissecció.

onatge

Sento el crit de viure...

Sento el crit de viure,

-que no vol dir

que senti veus...-

a cada orella

el seu crit.

El somni em desperta.

El mar em desborda.

Avui sóc un silenci

amb veu pròpia.

Sóc llogater del viure.

La lluna és el gran barret

i la gran força

quan fa el ple...

La gateta de casa

em mira amb

ulls de perquè...

Reclino el cap

enrere al balancí

i acluco els ulls

i dono cordill

a l’estel del món...

onatge

Una abraçada...

Nascuda dona, forjada persona... Em vas sembrar el teu somriure a la terra de l’ànima... Una dona no mor mai, sempre és mare de vida i de sentiments... Lluitadora entre lluitadores, nascuda a la terra de la lluita... Des del far una abraçada amb bona mar...

onatge