Petxines obertes.

Petxines obertes,
però entre totes, una.
Una petxina a la nostra platja.
Traiem el timó de la barca,
i naveguem al nostre aire.
Em faig sorra humida
per fer un castell al teu cos.

Esdevenim núvol
i ens mullem de la mateixa
pluja, de la mateixa set...
I anem mar endins.
Ens mirem com roca i onada.
I quan la ruta ens desborda
restem junts en el mateix repòs.

Ens adormim amb l’onatge
i despertem amb sorra a les mans...
Les gavines resten curioses
amb els ulls ben oberts.
Veiem els buscadors de petxines obertes
incapaços de veure el cor de la perla,
insensibles a la boira, a l’onatge,
decapitadors de vida i bellesa.

onatge

Arracades a la llàgrima...

Pluja. Abraçada

de felicitat.

Brisa de desig.

Llavis de poema.

Rellotge de sol

a temps de lluna.

Pessic de temps

a les fulles dels arbres.

Arracades a la llàgrima.

Petó corcat a la

fusta del temps.

Plou als sembrats

de la meva pell.

Fruit a l’abraçada

profunda. Aixada

al llaurat de la ferida.

onatge

Sembrar a poc a poc...

Sembrar a poc a poc…
A hora de somni tinc els ulls oberts,
la lluna per testimoni i el sol de foc encès.
Pluja malastruga de la sequedat en sóc pres.
Sóc un bulb enterrat a terra.
Vaig florir sí, però ara una llarga hivernada.

Les finestres per aturar
la ventada no pas la mirada.
Emborratxar-me d’alfabet
per tenir la ressaca d’un diàleg.
Sentir i expressar l’amor a cor obert.
Obrir la vida en canal sense arribar al final.
La mirada neta i els dits tendres
amb mans d’una bona amplada.
Resseguir la teva geografia
de matinada i de vesprada.

Batejar-me de realitats imaginades...
Caminar amb passa ferma els camins
que s’han fet rutinaris però encara verges.
Al santuari de la vida obrir els ulls i el cor.
Sembrar a poc a poc per petita que sigui l’aixada...

onatge

Un poema geperut.

Un poema geperut,
una paraula de mal rimar.
Un cel grisenc.
Unes sabates de mal caminar.
Sol entre la multitud.
La pinta del vent.
Per saber somriure
cal saber plorar.

Ric de temps malgastador de viure...
La santa va tant tapada
que no se li veu la veritat.
Les rates de sagristia
porten un rosari a la cua,
i una safata a cada mà.
Els extrems sempre
estan a punta i punta.

Els camins paral·lels
no es troben mai...
Una cruïlla, cara’m
quina abraçada !
La sinceritat d’un
mut net de cor.

La lletra menuda del murri.
La senzillesa que cal per
viure i que ningú no la troba.
Potser ens cal un pessic del temps,
aturar-nos, fer el boca a boca...

onatge

No vull fer soroll.

No vull fer soroll.

El silenci absolut no hi és mai
sempre hi ha l’eco dels records.
Però hi ha moments que
faig un glop de serenitat.
Assegut al costat d’un arbre
amb bones arrels,
davant del mar,
alliberar-me de la ment,,
obrir la ment i a l’ensems
mastegar l’aire a poc a poc
obrir el poema via fora.


El silenci només és trencat
pel peix que surt fora
de l’aigua ara que no hi ha gent,
l’ocell que ja està al niu,
la sorra que fa un sospir,
les flors que ja duen camisa de dormir,
de la barca el seu cruixir,
l’onatge que sembla que es confessi,
el meu interior que ressona
com si estigués buit,
tot i que no hi està,
al meu interior hi sento
com si algú baixés les escales.

La lluna que és rica,
per això no té targeta de crèdit...
Sento el gemec d’un cos ferit
pel tall del viure.
A aquestes hores el pas del temps
ja no duu espines.
Feliç abraçada entre cos i ment.

He posat tres llàgrimes de felicitat
en un vaixell de paper
segur que sabran navegar.
No tenen destí, és el dia a dia.
Ara callo, vull amarar-me
de silenci sense brindar,
no vull fer soroll...

onatge

La porta tancada

La porta tancada
sense clau ni picador.
Tampoc no hi ha ulls
darrera del mirador.
Sense ningú per preguntar.
Quan es tanca la porta
volgudament tancada
és com una muralla,
aïlla i separa, l’aire només
entra fins l’entrada.

I la porta oberta amb la
clau de la gran riallada.

Hi ha portes que mai no
haurien d’haver estat traspassades.
Portes que la vida només
hi entra pel forat del pany.

Quan la clau marca
la seva ombra a terra,
vigila la cartera.
Cada porta té la seva història,
pel davant i pel darrera.
Portes calentes i portes fredes.
Hi ha portes que abans d’entrar
hi ha una estora pels peus.
Portes que el vernís els és la vida
i d’altres que el sol i la pluja
se l’han feta seva...
onatge

Vaig escriure la carta als...

Benvolguts..., m’agradaria que em portéssiu silenci, postes de sol, llunes de quart creixent, una mar viva pel meu vaixell de paper... Porteu-me carbó pel meu caliu, aire per respirar, corda pel meu estel, uns rems per la barca de la vida. Rosada pels llavis ressecs, temps sense pressa. Ulls per mirar cap endins. Una safata plena de sentit comú per a poder convidar a tothom. Porteu-me també, pluja per la fidelitat de les arrels... Pol·len per anar germinant la bona companyia.

onatge

M’han portat un poc del que demanava i una nota què diu:

Demanaves molt, t’ho anirem deixant en petites entregues. També cal que et prenguis de tant en tant tres cullerades de xarop de paciència. Posat alguna cataplasma Llenas. Algun pegat de farina de llinosa. Alguna toma de cerebrino Mandri, que potser et serà difícil de trobar ja que em sembla que el laboratori que el fabricava no li era rendible. En lloc de tan cafè, alguna infusió de lluna amb unes gotes de mar... I pels moments delicats o compromesos..., sempre queda la fórmula magistral el remei per excel·lència, el gran remei català, si et fa mal, posat-hi fulles...