dijous, 7 de gener de 2010

La porta tancada


La porta tancada
sense clau ni picador.

Tampoc no hi ha ulls

darrera del mirador.

Sense ningú per preguntar.

Quan es tanca la porta

volgudament tancada

és com una muralla,

aïlla i separa, l’aire només

entra fins l’entrada.


I la porta oberta amb la

clau de la gran riallada.

Hi ha portes que mai no
haurien d’haver estat traspassades.

Portes que la vida només

hi entra pel forat del pany.


Quan la clau marca

la seva ombra a terra,

vigila la cartera.

Cada porta té la seva història,

pel davant i pel darrera.

Portes calentes i portes fredes.

Hi ha portes que abans d’entrar

hi ha una estora pels peus.

Portes que el vernís els és la vida

i d’altres que el sol i la pluja

se l’han feta seva...

onatge

5 comentaris:

  1. Hi ha portes muralles, ben cert! unes són calentes i d'altres de fredes... quanta raó!

    ResponSuprimeix
  2. Cal tenir present que quan es tanca una porta sempre se n'obre una altra, o almenys així ho diuen. Gran o petita, vernissada o encrostonada, l'important és tenir-ne sempre la clau a mà.
    Una abraçada.

    ResponSuprimeix
  3. Cèlia gràcies per les teves paraules. Potser afegeixo que sort de que hi hagi portes, o no...

    galionar, no sempre tenim la clau, i de vegades ens enganyem pensant que no la tenim...

    Una abraçada sense porta.
    onatge

    ResponSuprimeix
  4. Bones reflexions les teves...!
    Hi ha portes invisibles als altres, aquestes són les més perilloses (ens podem donar una bona patacada), tot i així, penso que les portes hi són per a obrir-les i, arribat el moment, tancar-les.

    ResponSuprimeix
  5. maijo veig que també tens clar la filosofia de les portes...

    Una abraçada sense porta.
    onatge

    ResponSuprimeix