Danso amb el pèndol
del rellotge, taral·larejo
la cançó del temps.
El sol madura el
camí,
les pedres sempre
hi són...
He cercat petjades meves
d’ahir, però ja no
hi són,
o vivim en present
o morim.
El taüt és el poema
on la descomposició
dels versos fa la
gran composició...
Em gronxo al
trapezi
de la primavera,
canto amb la llum,
volo amb les
papallones,
m’acarona la pluja.
Mossego una poma
amb pell i tot.
Tinc les mans
buides
i un cor molt gran.
No tinc testament,
només l’abraçada
de l’ara i aquí.
18 març 2013, migdia
(escrit mentre em prenia
un cafè curt però amb cos...)
onatge
No está malament,poma amb cafè no és tenir les mans "buides",per a què vols fer el testament, si fas tot això és que estás encara molt viu.
ResponEliminaTots aquests sentiments, em semblen un bon testament...
ResponEliminaBona i florida primavera.
no et cal testament....grans paraules onatge! bellament dites i que fan pensar
ResponEliminabon dia i bona setmana!
Les paraules que vas deixant ja són un testament.
ResponElimina