dimarts, 3 d’abril de 2012

A la terra de l'ànima...















“S’esquitlla l’instant
per les parets del temps.
Serva’l dins del cor”.


L’instant és feble a la fornal de viure
i és fort a l’enclusa del cada dia.
L’instant que fa sortir el sol
o la lluna, el que obre la
cremallera dels núvols
i neix i surt enfora la pluja,
de vegades amb la bufanda
de la tempesta, l’instant
entre llàgrima i somriure,
entre la rosada als llavis
i la carícia que els acarona...


Per les arestes del temps
van florint flors
i hi anem perden pètals,
també des de les arestes
atalaiem el mar on sempre
hi tenim viatge
amb vaixell de paper
la vela del poema,
el timó del vers,
els rems de la metàfora...

Dins del cor, l’almívar
de la sang, el galop
dels sentiments, el batec
de viure i volar amb
l’estel de vida.
Servem tot el que ens penetra
se’ns llaura sembra i arrela
a la terra de l’ànima...
onatge

3 comentaris:

  1. M'agrada molt, el poema curt i el llarg, l'instant allargat.

    ResponSuprimeix
  2. Això de " dins del cor, l'almívar de la sang"...m'ha impactat!
    que passis molt bona setmana santa maco, cuida't, un petonás

    ResponSuprimeix
  3. Un instant pot ser efímer, però n'hi ha que valen per tota una vida, tot depèn de la intensitat en que els visquem, segur que el record de molts el tenim arrelats a la terra de l'ànima...
    M'agrada l'instant entre la llàgrima i el somriure!

    ResponSuprimeix