Avui el sol sembla un món a l’horitzó.

Avui el sol sembla un món a l’horitzó.
El mar és un camí inabastable.
La vida tot just té les primeres olors del matí.
Les palmeres no diuen res,
semblen enamorades estàtiques.
El sol té color d’amor, d’enyor,
sembla de bronze al foc.
Al lluny un vaixell sense bandera, sense timó.

L’humitat ho cobreix tot, el meu alè interior
vola per l’aire com una gavina amb ales humanes.
Matí, peus del dia, cos del matí, llavis del dia.
Acluco els ulls i em vesteix el teu record,
sé que estàs a casa amb la darrera son del matí.
Quan arribi passaré una
rosa pel teu cos, sense espines,
obriràs els ulls i els tornaràs a aclucar.

El poema que flota a l’aire farà
dels nostres cossos el seu port.
La tendresa matinera fins el repòs de la nit.
I el penediment de tot el fet i no dit.
Parlarem amb una abraçada amb molt accent
i poques paraules.

Sortirem del desert de les parelles.
Serem veu i paraula, serem mà i caliu.
Avui el sol sembla un món a l’horitzó,
però la vida és entre nosaltres dos.
Quan el rellotge assenyali hores
tindrem un temps nou...

onatge