dijous, 9 de setembre del 2010

Ferides...


Hi ha ferides que ens van obrint i tallant

de mica en mica, dia a dia.

Ferides que mai no seran un poema

però hauran arribat

a la nostra profunditat.

Ferides que de vegades

tenen tall de vida,

altres tall de sentiments i encara altres

amb tall nostre, perquè som nosaltres

mateixos que ens fem la ferida.


Hi ha ferides sensibles a la lluna,

altres ho són a una cançó,

també l’onatge del mar amb la seva

sal ens obre i tanca la ferida.

Potser d’una ferida ens ve la vida.

Potser no som res més que una

ferida entendrida o endurida...


A cada ferida hi neix

una flor o un cactus.

També hi ha qui mor sense cap ferida,

perquè no ha estat sensible a la ferida.

Hi ha qui viu amb la ferida verge,

i els profanadors botxins de ferides.

També hi ha qui alimenta la ferida

i mai no la vol tancar.

Els llavis cercadors de ferida

per besar el dolor...


Potser només om humans quan

som ferida per sembrar.

Els que viuen i respiren amb

el pa d’una ferida.

Les ferides no es deixen mai

ni en herència ni en testament...

De vegades no són ni gemec,

ni una cançó al vent,

només ferida sense promoció ni oferta.

Hi ha ferides obertes en nom del cel.

Però el cel mai no plora.

Les llàgrimes sempre són terrenals.

El dolor és espiritual però

ens traspassa la carn fins deixar ferida...

El dolor celestial, directament mata.

El dolor sempre é maternal el tenim

des de que naixem fins a la mort.

Però qui no s’ha embriagat mai

entre una ferida i un poema ?

Hi ha les ferides que traspassen

totes les portes sembla com si

portessin una adreça concreta...

I les ferides que poden arribar

a ser una festa.

No hi ha cap vi nascut de raïm

que tanqui la carn oberta.

Al rellotge de les ferides cada ferida

hi té el seu temps...

Hi ha la ferida del temps

i el temps de la ferida.

I qui viu hores de dolor.

Quan el poema s’allarga...

i és fa ferida que també fereix,

o és el dolor que surt de dins.

Només tu dones calma a la ferida.

I si l’alimentes no pararà de créixer

i se’t menjarà,

o envairà la teva vida.

Prou ! que la meva ferida

vol la independència de la

meva vida, i no vull que sigui

la senyora del meu esperit

i del meu cos...


onatge

6 comentaris:

  1. “Al rellotge de les ferides cada ferida
    hi té el seu temps...”

    Però hi ha ferides que trenquen rellotges
    deixant el temps aturat,
    sense que la ferida
    es tanqui dins el teu cor.

    Onatge et volia dir, des del teu poema "L’Orgasme de viure” que ja sé
    que la fotografia de la teva llibreria no la vas posar per fer enveja. En tot cas, és un sentiment de joia per la sort de poder gaudir d’un tresor així, com el que tu tens. I per això, et dono gràcies per compartir amb tots nosaltres un recó de la teva intimitat.

    Des de Sinera, solcant el mar, amb llum de far.

    ResponElimina
  2. Maria Consol, és veritat cada ferida és personal i intransferible... I n'hi ha de superficials, de profundes, de més profundes encara...
    Els llibres donen les gràcies per les atencions rebudes...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  3. Massa ferides cal comptar a aquesta vida, la qual no pot fugir mai d'elles.
    M'agradaria conèixer a aquell que mor sense cap ferida: o no té sentiments, o ha tingut una bona vida.

    M'agrada.

    ResponElimina
  4. Hi ha ferides de tota mena, però totes acaben sent victories.
    Una abraçada victorisa.

    ResponElimina
  5. Olguen, tothom acaba trobant la seva ferida, o la ferida troba a la persona. Com deia la meva àvia: Tothom no plora el mateix dia...


    Des del far...
    onatge

    ResponElimina
  6. maijo, això de que totes acaben "sent victòries", tinc els meus dubtes. Potser es tanca la ferida però ens queda la cicatriu, i de vegades no es veu però la sentim...

    Una abraçada sense ferida.
    onatge

    ResponElimina