Una espera que no
es fa ni llarga ni curta,
és una espera de mare.
L’espera que un home
no sabria esperar...
L’espera que aguanta
el vent i la lluna,
l’espera que fa germinar
la vida sembrada,
i creix i se sent.
I és la mare la que
pensa en aquelles sabatetes,
en la robeta, en el llitet,
el color de la paret.
I sent dintre seu com la natura
va transformant i donant
vida al nou ésser.
Vida de la seva vida,
sang de la seva sang.
I és la mare qui com
més temps passa
més li costa caminar,
va feixuga s’ha d’aturar,
però se sent feliç
per la vida que la
fa viure per dins.
I parirà amb dolor o no,
però parirà i serà mare,
si té la voluntat de ser-ne.
L’infant tindrà
la llet de la mare.
La llet que ha pujat
al pit per l’infant.
Les nits seran de joia
però despertarà
els plors de la gana.
Ser petit dura una bufada.
L’infant petit i nascut d’amor,
de seguida es farà gran,
i aviat la mare girarà
els ulls enrere amb enyor.
Però sempre serà la mare,
sempre hi haurà un diàleg especial.
Els primers somriures, els plors,
les primeres passes, la mirada
d’uns ulls nous a un món nou,
tot, aviat serà un record
en el cor de la mare.
I quan ja més gran
patirà el dia que arribi tard.
Patirà pels perills d’un món pervers.
Però és igual, tot anirà endavant,
la vida no té passa enrere,
sempre és endavant.
La mare feliç que esperava...,
aviat serà àvia,
i es repetirà el concert
ancestral de la vida
fruit de l’amor.
I amb els anys dels anys
esdevindran una fulla
a l’arbre de la vida.
Però ara l’espera és
el gran tresor, és el temps sublim
de l’espera en flor.
Qui té mare gran boca bada.
I l’amor mai no ho separa.
Que el néixer de l’infant
sigui amor a dos.
Només la mare és
donadora de vida.
L’home només és
un espectador estàtic.
Només la dona sent
el dolor de viure
i donar vida.
Per això la dona
és més forta que l’home,
malgrat tots els malgrat
dels segles dels segles.
Ser mare és alegria i tristesa,
és somriure i llàgrima,
és dolor i vida, és plor i enyor,
i també és tornar a viure.
Una vegada una velleta sàvia
em va dir: que ser mare
era una malaltia que durava
nou mesos, però la convalescència
dura tota la vida...
Brinda amb la vida
el plaer de ser dona i mare.
I a hores de foscor,
una copa de paciència
la llum sempre torna.
No deixis que la buidor
i la melangia ompli
la teva estança interior.
Que l’aigua de lluna
mantingui fèrtil el
teu sembrat interior.
Que la unió amb
l’home del teu amor
i pare dels teus fills,
sigui sempre aire
per respirar a dos.
Us desitjo que mai
no us feu impermeables
a la rosada de la vida.
Quan la vida engendri fred,
pugueu compartir el vostre caliu.
Que una mà trobi l’altra mà.
Que la vostra mútua companyia
sigui el nord pel camí de vida.
No deixeu que l’accent
de la vostra besada es perdi
o deixi d’escriure el poema.
Que els vostres fills
siguin la vostra joia
en l’horitzó del viure.
Rebeu una abraçada sincera
des de la llunyania física.
Només sóc un humil mortal
que els sentiments
em fan viure
i de tant en tant
em fan dansar llàgrimes
als ulls i al cor.
No patiu, s’ha acabat...
onatge
No hem patit gens al contrari..onatge reflexions filosòfiques en vers! i homenatge a les mares!
ResponEliminaPossiblement, el millor escrit que he llegit últimament...Un gran homenatge. Et posaré un 10.
ResponEliminaLes ones em tornen a aquest blog, del qual mai em canse.
Salutacions.
Diria que el conec, aquest magnífic poema; va ser el primer regal que van rebre la Marta i el Llorenç, te'n recordes? Obviament, jo no l'oblidaré mai. El comentari d'ella va ser: "Aquest poeta sap posar-se en la pell de les dones". I si aquest comentari surt de la boca d'una dona embarassada...
ResponEliminaGràcies novament i una forta abraçada.
Hola Onatge,
ResponEliminaAhir deies que una gitana et volia llegir les mans, però el futur és fum. Encara que de vegades, aquest fum és tan negre que ja el podem veure des de ben lluny. En fi... tampoc cal capficar-s’hi gaire.
Avui m’ha emocionat el teu poema de la mare. Bé, jo en sóc d’un noi gran, i tot el que has descrit, paraula a paraula, és tot el que sentim.
Dius: “La vida no té passa enrere, sempre és endavant.”
Doncs, també, és veritat perquè comencem com a filles i després això ho perdem al marxar els pares. Després continuem endavant com a dones, mares i àvies i, així, mentre la família s’allarga per una banda, és va retallant per l’altre. Comencem trepitjant l’empremta que ens ensenyen i després l’ensenyem a trepitjar.
Una abraçada de les mares de Sinera.
Jo que sóc bi mare i els he parit amb un cert dolor( o sense el cert), m'emociono amb l'homentatge!
ResponEliminaImpressionant poema, onatge... com sempre! Estic amb l'Elvira, excel·lents reflexions filosòfiques.
ResponEliminaPer cert, company... Ja he tornat! ;) joanfer.cat
Salut!
I jo que sóc mare i àvia també trobo que saps posar-te ala pel de les dones... un homenatge molt bonic, onatge, a totes les mares, gràcies per la part que em toca.
ResponEliminaSempre endavant...
Sempre he dit que al ser pare i mare he fet la meva millor obra d'art, una personeta que poc a poc m'ha ajudat a ser millor persona i a veure la vida des de els seus ulls.
ResponEliminaGracies
Espectacular. Aprofito aquest escrit per donar gràcies per tenir una mare que m'estima com transmets en aquest poema. Per desgràcia no tothom pot dir el mateix. Encara no sóc mare però crec que has fet un homenatge preciós.
ResponEliminaUna que també s'ha emocionat ;)
ResponEliminaM'emocionen les teves paraules, tan de dona, com si ho haguessis viscut en la teva pròpia pell, com si haguessis parit un nin i l'haguessis mirat als ulls només sortir i després li haguessis ofert els pits, quin viatge tan bonic la maternitat!
ResponEliminaNomés dir-te que gràcies per l'homenatge sincer i sentit a totes les mares del món!
Abraçades maternals,
Mònica
Elvira FR, Olguen, Galionar, Maria Consol, Cèlia, joanfer, Carme, Martona, myself, Malsòn(ia) i Mònica gràcies, gràcies, moletes gràcies per les vostres paraules accentuades de sentiment... Quan vaig escriure aquest poema suposo que em va influir el sentit no sentit comú, l’experiència de ser pare –no un bon pare, no hi ha pares perfectes-. Ara bé, com m’heu dit per ací, posar-me a la pell d’una dona, afortunadament és impossible, potser sí a la pell d’una persona... També em va influir l’observació de les persones, les dones i els homes, les mares i els pares... A casa som tres germans i amb una mare molt mare. No pretenc res. Escriure sobre aquest tema és tot un món i una galàxia... Senzillament em vaig aturar un moment en com deu sentir una dona i un home “l’Espera” d’una nova vida, que s’està forjant dins de la dona que després serà mare... En fi gràcies a totes les mares i als homes per la vostra companyia.
ResponEliminaDes del far una gran abraçada de pare.
onatge