dilluns, 13 de setembre de 2010

l'Espera...


Una espera que no

es fa ni llarga ni curta,

és una espera de mare.

L’espera que un home

no sabria esperar...

L’espera que aguanta

el vent i la lluna,

l’espera que fa germinar

la vida sembrada,

i creix i se sent.


I és la mare la que

pensa en aquelles sabatetes,

en la robeta, en el llitet,

el color de la paret.

I sent dintre seu com la natura

va transformant i donant

vida al nou ésser.

Vida de la seva vida,

sang de la seva sang.

I és la mare qui com

més temps passa

més li costa caminar,

va feixuga s’ha d’aturar,

però se sent feliç

per la vida que la

fa viure per dins.


I parirà amb dolor o no,

però parirà i serà mare,

si té la voluntat de ser-ne.

L’infant tindrà

la llet de la mare.

La llet que ha pujat

al pit per l’infant.

Les nits seran de joia

però despertarà

els plors de la gana.

Ser petit dura una bufada.

L’infant petit i nascut d’amor,

de seguida es farà gran,

i aviat la mare girarà

els ulls enrere amb enyor.

Però sempre serà la mare,

sempre hi haurà un diàleg especial.


Els primers somriures, els plors,

les primeres passes, la mirada

d’uns ulls nous a un món nou,

tot, aviat serà un record

en el cor de la mare.

I quan ja més gran

patirà el dia que arribi tard.

Patirà pels perills d’un món pervers.

Però és igual, tot anirà endavant,

la vida no té passa enrere,

sempre és endavant.


La mare feliç que esperava...,

aviat serà àvia,

i es repetirà el concert

ancestral de la vida

fruit de l’amor.

I amb els anys dels anys

esdevindran una fulla

a l’arbre de la vida.

Però ara l’espera és

el gran tresor, és el temps sublim

de l’espera en flor.


Qui té mare gran boca bada.

I l’amor mai no ho separa.

Que el néixer de l’infant

sigui amor a dos.

Només la mare és

donadora de vida.

L’home només és

un espectador estàtic.

Només la dona sent

el dolor de viure

i donar vida.

Per això la dona

és més forta que l’home,

malgrat tots els malgrat

dels segles dels segles.


Ser mare és alegria i tristesa,

és somriure i llàgrima,

és dolor i vida, és plor i enyor,

i també és tornar a viure.

Una vegada una velleta sàvia

em va dir: que ser mare

era una malaltia que durava

nou mesos, però la convalescència

dura tota la vida...


Brinda amb la vida

el plaer de ser dona i mare.

I a hores de foscor,

una copa de paciència

la llum sempre torna.

No deixis que la buidor

i la melangia ompli

la teva estança interior.

Que l’aigua de lluna

mantingui fèrtil el

teu sembrat interior.

Que la unió amb

l’home del teu amor

i pare dels teus fills,

sigui sempre aire

per respirar a dos.

Us desitjo que mai

no us feu impermeables

a la rosada de la vida.

Quan la vida engendri fred,

pugueu compartir el vostre caliu.

Que una mà trobi l’altra mà.

Que la vostra mútua companyia

sigui el nord pel camí de vida.

No deixeu que l’accent

de la vostra besada es perdi

o deixi d’escriure el poema.

Que els vostres fills

siguin la vostra joia

en l’horitzó del viure.


Rebeu una abraçada sincera

des de la llunyania física.

Només sóc un humil mortal

que els sentiments

em fan viure

i de tant en tant

em fan dansar llàgrimes

als ulls i al cor.


No patiu, s’ha acabat...

onatge

12 comentaris:

  1. No hem patit gens al contrari..onatge reflexions filosòfiques en vers! i homenatge a les mares!

    ResponElimina
  2. Possiblement, el millor escrit que he llegit últimament...Un gran homenatge. Et posaré un 10.

    Les ones em tornen a aquest blog, del qual mai em canse.
    Salutacions.

    ResponElimina
  3. Diria que el conec, aquest magnífic poema; va ser el primer regal que van rebre la Marta i el Llorenç, te'n recordes? Obviament, jo no l'oblidaré mai. El comentari d'ella va ser: "Aquest poeta sap posar-se en la pell de les dones". I si aquest comentari surt de la boca d'una dona embarassada...
    Gràcies novament i una forta abraçada.

    ResponElimina
  4. Hola Onatge,

    Ahir deies que una gitana et volia llegir les mans, però el futur és fum. Encara que de vegades, aquest fum és tan negre que ja el podem veure des de ben lluny. En fi... tampoc cal capficar-s’hi gaire.

    Avui m’ha emocionat el teu poema de la mare. Bé, jo en sóc d’un noi gran, i tot el que has descrit, paraula a paraula, és tot el que sentim.

    Dius: “La vida no té passa enrere, sempre és endavant.”
    Doncs, també, és veritat perquè comencem com a filles i després això ho perdem al marxar els pares. Després continuem endavant com a dones, mares i àvies i, així, mentre la família s’allarga per una banda, és va retallant per l’altre. Comencem trepitjant l’empremta que ens ensenyen i després l’ensenyem a trepitjar.

    Una abraçada de les mares de Sinera.

    ResponElimina
  5. Jo que sóc bi mare i els he parit amb un cert dolor( o sense el cert), m'emociono amb l'homentatge!

    ResponElimina
  6. Impressionant poema, onatge... com sempre! Estic amb l'Elvira, excel·lents reflexions filosòfiques.
    Per cert, company... Ja he tornat! ;) joanfer.cat

    Salut!

    ResponElimina
  7. I jo que sóc mare i àvia també trobo que saps posar-te ala pel de les dones... un homenatge molt bonic, onatge, a totes les mares, gràcies per la part que em toca.

    Sempre endavant...

    ResponElimina
  8. Sempre he dit que al ser pare i mare he fet la meva millor obra d'art, una personeta que poc a poc m'ha ajudat a ser millor persona i a veure la vida des de els seus ulls.
    Gracies

    ResponElimina
  9. Espectacular. Aprofito aquest escrit per donar gràcies per tenir una mare que m'estima com transmets en aquest poema. Per desgràcia no tothom pot dir el mateix. Encara no sóc mare però crec que has fet un homenatge preciós.

    ResponElimina
  10. M'emocionen les teves paraules, tan de dona, com si ho haguessis viscut en la teva pròpia pell, com si haguessis parit un nin i l'haguessis mirat als ulls només sortir i després li haguessis ofert els pits, quin viatge tan bonic la maternitat!

    Només dir-te que gràcies per l'homenatge sincer i sentit a totes les mares del món!

    Abraçades maternals,

    Mònica

    ResponElimina
  11. Elvira FR, Olguen, Galionar, Maria Consol, Cèlia, joanfer, Carme, Martona, myself, Malsòn(ia) i Mònica gràcies, gràcies, moletes gràcies per les vostres paraules accentuades de sentiment... Quan vaig escriure aquest poema suposo que em va influir el sentit no sentit comú, l’experiència de ser pare –no un bon pare, no hi ha pares perfectes-. Ara bé, com m’heu dit per ací, posar-me a la pell d’una dona, afortunadament és impossible, potser sí a la pell d’una persona... També em va influir l’observació de les persones, les dones i els homes, les mares i els pares... A casa som tres germans i amb una mare molt mare. No pretenc res. Escriure sobre aquest tema és tot un món i una galàxia... Senzillament em vaig aturar un moment en com deu sentir una dona i un home “l’Espera” d’una nova vida, que s’està forjant dins de la dona que després serà mare... En fi gràcies a totes les mares i als homes per la vostra companyia.

    Des del far una gran abraçada de pare.
    onatge

    ResponElimina