En la tarda dels focs, encara flames.
En la llibertat, encara empresonats.
Sempre amb un peu al coll.
Trepitjats de banda i banda.
LLADRES de matèries i somnis.
BORRATXOS de poder brinden
a la nostra esquena...
Se’n foten de la nostra suor.
El fruit del nostre treball sempre
és pels lladres de torn...
Es presenten amb
un somriure de cartró
a la boca, i un vot enganxat al cul.
Tot ve a ser el mateix...
el seu projecte només és esborrar,
expropiar i negar,
i continuar vivint bé
amb un os a
l’esquena...
onatge
Alguns tenen tan poca vergonya que fins i tot brinden davant dels nostres propis nassos. Ja han perdut fins i tot la por a no mostrar-se tal com són.
ResponEliminaQuè més podria dir... :)
ResponEliminaSí tens raó, però no t'enfadis... :)
Albert, Carme, quan vaig escriure aquest poema, no recordo que devia passar o haver passat, però pel que veig encara éstà vigent...
ResponEliminaDes del far, bona nit.
onatge