XOCOLATA...

Xocolata, el plaer a la boca, la llengua, la cullera natural que la degusta i remou fins l’esperit. La vida té un color o un altre, amb xocolata o sense.

Flors en vida. Ulls oberts. Jardí de sentiments. Un cant d’òpera al teatre de la vida. Música als quatre vents. A cant de flauta dolça que sàpiga tothom que sóc feliç.

Encens per purificar l’aire. Respirar sempre és un risc, però visca.

Missa de dotze i corbates que lliguen consciències, oprimeixen la llibertat. Les falses estampes d’una mare de déu que no somriu, però la fan somriure. Missatges a preu fet.Aixequen el porró amb aigua clara, que no ens facin combregar amb rodes de molí.

No hi ha clau per guardar la clau de la vida. La vida no té ni clau ni pany.Cada portal té la seva porta. I cada portalada un pas d’entrada i sortida.

La sopera sempre està a punt de servir, són els comensals que la deixen refredar. A la vida i la sort no se’ls pot pregar; a la taula i al llit al primer crit.

El ric que sembla un pregadéu de rostoll. Els diners no l’alliberen de la pobresa humana...

Rellotges amb el pèndol aturat, les hores no marquen un temps.

Uns llavis pintats amaguen la paraula. La passió escriu el seu diàleg.

Castanyes abans de tots sants, unes més cuites, altres més crues. Olor de llenya, la castanyera emmascarada.

Rellotges sense pila o amb poca corda. Esverats que viuen i moren corrents.

Caminar a poc a poc i amb sabates a la mida del peu.

Sofreginarem tres paraules fresques i sinceres, hi posarem accent de bosc, unes gotes de sentit comú, aigua de la font de la vida; i anar remenant a foc lent...

Roba tacada de la primera sang, si es que hi ha la primera sang. No podem pintar amb sang en nom de ningú.

Els dies se’ns arrapen a la pell, com les paparres a l’orella d’un gos. Sempre malbaratem la sang. I amb ella perdem la vida, primer la guanyem.

Tinc fred als peus, el cor calent i el cap tebi. Per l’escletxa de la finestra entra l’olor de cassola estrangera, no m’agrada aquest fum, ni la imaginació del que hi pot haver a la cassola. Coses del mestissatge.

Ja és temps de nit, els ocells reposen, potser hi haurà un sol pintat, un mar blau per fer-hi navegar il·lusions amb vaixell de paper.

De bon matí, la vida llevarà el cap del coixí.

Tres nits no fan un casament, i un casament no és pa etern.

La primera llum del matí, els primers silencis del que ha de venir.

Hi ha flors sense aigua, i gerros sense flors.

El cel és un brodat de núvols amb fil gris.

El cel sempre hi és malgrat que no l’hàgim vist.

Escombriaires de sentiments, lladres d’amor. Prostitueixen llàgrimes i plor. Potser també hi ha una cultura del plor i la llàgrima.

De bon matí el dia va encenent la claror del que serà el dia. Un diumenge com tants diumenges. Però cada diumenge és únic, personal, i segons com, intransferible. El diumenge és el tap de l’ampolla de la setmana.

Que calli la paraula, que parli el silenci. Que ressoni el missatge. Que l’eco interior i profund desperti a les persones, i que faci emmudir als diàlegs buits...

onatge