Seré pols efímera
en el vent efímer
en el glop de temps passatger.
De tot el que té vida i profunditat
no en podem fer patrimoni,
només en som passatger efímers.
Quan ja tingui el repòs
abans de ser foc i després cendra,
no vull que em poseu
cap rosari ni creu a les mans,
me’n vull anar tranquil
i en la llibertat de la mort.
Potser la mort m’esgarraparà abans
de poder acabar
d’escriure el poema de viure,
per això cada dia n’escric un tros,
més que escriure’l,
intento sembrar-lo.
No vull posseir res, vull compartir.
Quan els meus ulls
tinguin ninetes de cendra
no feu cap teatre en nom
de la fe ni en nom de res.
Quan tingui les mans
fredes no m’hi poseu roses.
No feu repicar les campanes
per mi, ningú ha de saber
la meva mort, només amb
els que m’estimen en tindré prou.
Quan hagi passat pels
llavis del foc i les seves flames,
de les meves cendres
ningú no n’ha de tenir por.
Però quan vegeu les
meves cendres
– i si pot ser abans millor –
no deixeu ni un sol minut
sense sembrar-lo de vida.
Quan estigui a la
panxa del foc no renegueu,
em faria mal a les orelles...
Poseu música,
una cançó dels
LAX-N-BUSTO, de l’Ovidi...
Que la meva filla escrigui
un poema i l’enlairi
fins la celístia dels estels,
ella seguirà la lluita,
i segur que no es deixarà vèncer
Quan jo no hi sigui
brindeu per mi,
jo m’ho
miraré feliç...
onatge
Molt bé, el meu avi no va entrar mai en cap esglèsia per cap esdeveniment i quan va morir... jo plorava, però tothom deia que era per respecte a l'àvia!
ResponEliminaEl meu ritual i el meu poema el vaig dur al cor!
Em fa una mica de iuiu pensar en aquestes darreres coses....les darreres perquè després vés a saber...un bon testament com si diguéssim...i en vers amarat de poesia...de moment val més trigar a ser pols efímera...
ResponEliminaPotser serem pols efímera, però no pas en el record.
ResponEliminaSerem cendra després del foc, però no pas l’ànima meva que, eterna, volarà cap a un altre cos.
Des de Sinera, una abraçada de brisa fresca.
Quins desitjos tan sentits i autèntics. I encara que sembli una paradoxa, tan plens de vida, perquè estan plens d'amor. I què és la vida sinó amor? I després de la mort? Altre cop vida!
ResponEliminaAbraçades lluminoses,
Mònica
Cèlia el teu avi i jo ens haguéssim entés... A l'església hi he entrat moltes vegades, a casa tots els difunts m'han tocat a mi, vull dir l'enterrament. Em sembla que queda clar el que jo vull quan me'n vagi...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Elvira FR ja saps que aquest "ser pols efímera" està escrit a les estrelles...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Maria Consol suposo que la meva ànima farà el què voldrà... Però si ens trobem potser ens reconeixerem pels poemes...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Mònica ja saps que hi ha moments que els sentiments són com cordes de violí... i surt el que surt.
ResponEliminaUna abraçada llunàtica.
onatge
És bonic pensar en l'últim foc, que sempre ho purifica tot, pensar que les cendres es confondran amb la natura, formant-ne part. Si a sobre deixes éssers que t'estimen, que et recorden i que brinden per tu, el teu comiat a la vida serà molt dolç.
ResponEliminaBé, es nota que no em fa por la mort, oi? Ah, no pateixis pels rosaris; no podrà acompanyar-te cap objecte metàl·lic.
Una abraçada plena de vida.
Galionar quan me'n vagi no ho sé quins éssers deixaré, però ara tampoc no m'importa... La gent no acostuma a parlar de la mort, com si no anés amb ells...
ResponEliminaDes del far una abraçada llunàtica.
onatge