Sóc l’eco
del silenci,
la paraula del poema,
el mot de l’ara.
Els ulls tancats per veure el somni.
La mà que fa el dibuix.
La sorra que em queda al cos
em recorda la platja
de les petxines obertes...
Sóc la sang de la ferida de néixer.
El cor del romanço que batega.
Sóc la nit en el coixí de la lluna.
Qui gosarà dir-me que no sóc llunàtic?
La lluna és la gran llum i ombra
del dibuix de l’amor...
Segurament sóc l’home nascut
ase i que morirà ase...
No somrigueu tant que segur que
molts som de la mateixa família...
Però avui sóc el pol·len de les abelles,
i la flor que demà es marcirà...
Avui sóc el paper
on s’escriu el poema.
Cada mot escrit
s’esborrarà en l’eternitat.
Com que crec que no hi ha eternitat,
s’esborrarà demà o demà passat.
Cada any hi ha un gener,
és igual que jo hi sigui o no hi sigui,
que segur que no hi seré...
Avui l’aigua encara em calma la set,
potser demà no tindré set, o tindré la
llengua seca...
onatge
Sense paraules.
ResponEliminaSols em queda felicitar-te.
Carai Olguen has anat més de pressa tu en llegir que jo en publicar... Gràcies. Són pensaments en veu alta.
ResponEliminaDes del far una encaixada de mans.
onatge
No vull fer esperar a aquells que no s'ho mereixen. Simplement.
ResponEliminaOlguen, ara podria dir allò de: no esperava menys de tu. Però crec que no sóc mereixedor de tanta atenció. Però malgrat tot, gràcies.
ResponEliminaDes del far...
onatge
"Però avui sóc el pol.len de les abelles"= realment preciós!!
ResponEliminaMireia gràcies per llegir-me amb bons ulls. Hi ha dies que les paraules són estrelles a les puntetes dels dits...
ResponEliminaDes del far...
onatge
“Avui sóc el paper
ResponEliminaon s’escriu el poema.”
Potser avui sóc el paper i demà la ploma.
Potser avui sóc la ploma i demà el sentiment.
Potser...
Bons pensaments, Onatge !!
Des de Sinera, una abraçada.
Maria Consol només sóc allò que s'endurà el vent...
ResponEliminaDes del far...
onatge
Et llegeixo present, et sento aquí i ara, i no m'importa com serà demà o si hi seràs, m'agrada llegir-te en aquest just moment. Avui les teves paraules les trobo més que mai, mirall de l'ànima.
ResponEliminaT'ha quedat rodó! Una abraçada,
Mònica
Són molts els pemes dins d'un de sol. Intento imaginar-te nit i només ho aconsegueixo amb la claretat de la lluna.
ResponEliminaBona nit, eco llunàtic del silenci...
Cal que hi siguis, Onatge. No ho dubtis.
ResponEliminaMònica els sentiments sempre hi són només canvia que de vegades destil·len unes paraules o unes altres... Avui han estat un eco... Gràcies.
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge
Pilar ja ho veus estic tocat per l'aire de mar i llunàtic per vocació... Gràcies.
ResponEliminaDes del far una mica de lluna.
onatge
Isabel gràcies per les teves paraules...
ResponEliminaDes del far una abraçada.
onatge