Tot és un verb a dos...

Després de tantes paraules, pot ser ja tocava un verb..., i si és a dos...

Camino

lentament pels

llavis de l'onatge,

la seva carícia no té fi.

No porto rellotge, el temps

és el mar i jo.

La sal de l'aigua em

conserva els peus.

L'horitzó és el gran beuratge.

La suau brisa escriu el poema

al meu cos, tot és un verb a dos.

Els records naveguen a poc a poc

en barca i remant a dos.

Despullat de prejudicis, alleugerit

de pedres socials i sense

l'hòstia de cap religió...

Purificat en un estat pur

si és que hi ha o queda res pur.

M'agrada el vol de les gavines,

la mirada de les roques,

l'olor del mar, la sorra que

pren la mida als meus peus...

i les petxines obertes a la platja.

A la vida tot és un anar i venir.

La meva mà sent enyorança

de la teva, i el meu cos enyora el teu,

demà caminarem junts sota

el sol del mateix somriure.

Entre tu i jo sempre hi ha

un dia de boira,

però dintre meu només hi estàs tu.

Tu, mare de la nostra filla.

Es purifiquen els malsons

i els fantasmes perden el llençol...

De la mateixa llàgrima

en destil·lem un somriure

ni que sigui en veu baixa.

De cada ensopegada en neix

una flor, amb pol·len o no.

De vegades trepitgem la llavor

de la humilitat i és d'on neix

la millor flor, anem mirant

enlaire quan hauríem

de mirar a terra,

i anem amb el cap baix quan

tenim les estrelles cel enllà.

Tots dos sabem del fred de viure,

i som feliços del crit de néixer.

Els humans de vegades cridem

quan hauríem de callar i escoltar,

i callem quan seria bo cantar.

Sovint ens sentim desarrelats

com si no tinguéssim fruit enlloc.

Quan ens sentim ferida i no

tenim sang, i quan tenim

ja som durícia...

L'onatge em segueix acariciant,

ho fa amb timidesa...

Les paraules en silenci

no diuen res, duen accent de silenci.

Enyoro els teus peus a l'hivern

i el teu pit a l'estiu.

Potser ja vaig néixer

d'una enyorança.

És bo passejar en dejú

quan encara no hem digerit res,

potser només aigua per humitejar

els llavis, un bon sentiment

a cada butxaca.

I deixar que el dia neixi

fruit de la seva

maternitat i paternitat.

Deixem-lo respirar i viure

i vivim i respirem amb ell.

Sovint quan ens llevem i ens vestim

ens equivoquem de sabates,

i tot el dia caminem malament...

Caminant descalç el terra fa el peu,

i els peus fan el camí.

Sovint tot és massa sovint...

Ara assegut només el mar i jo,

tot resta amb vida i tranquil,

sento el meu respirar.

Ara penso en els que tenen

mala peça al teler...

Penso en els que els seus somnis

tenen coixí de llit d'hospital.

Amb els que la malaltia

ja no els deixa tenir cap mal.

Amb els que el seu somni

està per damunt de tots els mals.

Les il·lusions no neixen per decret...

De vegades però les

il·lusions van a dida...

però també creixen en vida.

De vegades el poema

em protegeix de la vida

i d'altres m'és la vida.

Em van posant pals a les rodes,

però jo segueixo endavant.

L'amor no sap de modes,

l'amor es fa gran entre persones.

Penso en les nits que els estels

ens han vingut al coixí,

i la rosada ens ha pintat

el cos de desig...

Quan caminàvem

fins la creu de terme,

i ara que la creu és el terme...

Hem ballat tots dos el ball

de la dolça abraçada,

també hi hagut algun tango

i algun pas a deshora.

Mai no he estat una promesa

més aviat una fermesa.

Sóc home nascut en bressol matern.

Tinc virtuts i defectes

com tota la gent.

De vegades la vida et posa

una pell de plàtan, i facis

el que facis acabaràs patinant.

Tot ens ajuda a fer-nos grans.

El mar és com l'eco de la consciència

ja ho veieu passejar, seure

i deixar que tot visqui.

No faig testament en veu alta,

potser nit tan sols una reflexió,

però tot em ve a flor de pell.

Qui no té contradiccions potser és

que no té raons ni per

viure ni per morir.

El camí no ve mai a nosaltres

si nosaltres no anem a fer camí.

Els que aposten per la guerra

perquè ells són la guerra.

I els que creiem en la vida

i tenim un respirar romàntic.

I la societat que sempre

encotilla i oprimeix, de vegades

fins i tot ofega, senzillament

perquè no deixa respirar.

Els que parlen d'amor

i només el profanen.

Els que diuen que fan l'amor

i només l'enterren...

Algú potser dirà que el sol

m'ha tocat al cap, però no,

estic boig sí, però boig per la vida.

Potser viure sigui el manicomi...

Els que porten un rosari

i el pes els fa anar de tort,

i els lliga les mans...

i la ment els queda a la

cadena del rosari.

I els que ells mateixos són la cadena.

Els que tot ho donen

i ho fan per Déu

i respiren i viuen en nom seu...

Perquè m'enrotllo tant

si tinc les mans de pecador,

camino amb peus de fang,

no faig mal ni conscient ni constant.

M'agrada el vi sense aigua

i que hagi estat batejat

i consagrat en un bon celler...

On s'és vist la hipocresia de

posar aigua al vi...

El vol d'una gavina em

retorna a l'ara...

I ara és un moment

suau i profund,

és la flor

del present...

onatge