divendres, 4 de desembre del 2009

Són ELLS...


Són ELLS...
Xerren i xerren i no diuen
mai res. S’auto aplaudeixen.
Somriuen per ells i s’escolten.
Es creuen l’eix del món...
Gesticulen i gesticulen
i tornen a gesticular...
De tant en tant deixen
anar un adjectiu d’erudit.
Això sí, saben fer la pausa
perquè els babaus
els aplaudeixin.

Discursegen com si sense
ells demà l’aire no hagués de respirar.
Reciten cites de poetes i escriptors
d’altres temps, que ells
mai no han llegit, però...


Quan xerren acostumen
a posar cara patètica,
no s’ho creuen ni ells.
Con que xerren tant, es posen
i es treuen una mà de la
butxaca, no saben si
busquen o posen bé alguna cosa...
No són enviats de ningú,
ells són ells, i sempre són ells.
Se’ls en fot el mort i qui el vetlla.
Mostren un somriure més fals
que si fos de cartró...
Tots són devots de SANT ELLS...

onatge

3 comentaris:

  1. Un poema molt irònic i amb una critica molt enginyosa al voltant de les titelles de la vida.
    M'ha encantat.

    ResponElimina
  2. El teu blog és meravellos com les teves paraules i fotos.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Hola Joana, a la vida sovint es fa imprescindible carregar el fusell amb bales d'ironia...

    Hola Lliri blanc, gràcies per les teves paraules, i com es diu en aquests casos: continua continua...

    Una abraçada.
    onatge

    ResponElimina