Plor de vida, somriure de viure.
Naveguem per un mar de llàgrimes
amb el far de la felicitat.
A la platja, petxines i records,
i crancs que no van mai endavant...
Un peix llegeix un poema,
i poemes que són com un peix fora de l’aigua.
Estimar entre sol i ombra,
viure sempre amb la llum d’un mateix.
A la casa del temps de vegades
es tanquen portes i finestres abans de temps.
onatge
Plor de vida, sempre
ResponEliminaa la platja dels crancs.
Poemes com respirs desacompassats.
El far ens crida endavant.
Agafem aire... seguim la llum,
fem nostra la llum del far.
I naveguem contracorrent cercant l'atzur de l'horitzó i solcant mars i mots contra vent i tempesta.
ResponEliminaDesprés dels comentaris que em deixes, els meus et semblaran de risa.
Bona tarda Onatge!
Petxines i records i atzavares...
ResponEliminaPerò viure amb la llum d'un mateix és molt interessant, sobretot si el peix explica contes!
ResponEliminaCarme, Joana, novesflors i Cèlia, sóc un enamorat del mar, i del vent de la solitud, i de la lluna, i del far que veig des de casa,i que sempre em du a bon port.
ResponEliminaGràcies per ser-hi...
Una abraçada, i una, i una.
onatge