Han passat els anys.
Han passat els anys i
rellegeixo els poemes
i veig que hi ha mots
que s'han fet de mel
i altres són de llàgrima viva,
alguns quasi s'han esborrat,
verbs que ja no conjuguen...,
i hi ha punts i a part
que ara són punt i seguit...
Mots que amb el pas dels anys
s'han suïcidat,
altres segueixen en flor...
N'hi ha que continuen
fredolics i sensibles,
altres segueixen accentuats
i amb mirada de passota.
Alguns mots han quedat isolats.
Altres segueixen navegant.
Hi ha mots que sembla
que practiquin el nudisme...,
resten en el poema
però han perdut el paper.
Mots que eren la ferida,
la ferida no s'ha tancat
però s'ha fet durícia.
On hi havia campanes
només hi ha quedat temps.
Passats els anys
hi ha poemes que
són escala i altres són creu...,
els que segueixen en silenci,
i els que són crit de crit.
Jo només sóc la barreja
de tots ells...
onatge
A vegades em fa una mandra immensa rellegir els meus poemes antics. No els llenço, però els tinc força oblidats en una llibreta. Me n'avergonyeixo una mica o un molt com d'aquí un temps possiblement m'avergonyeixi del que escric ara. T'envejo si pots rellegir així com expliques.
ResponEliminaAquest és un dels poemes que podria fer meus sense cap dificultat, per la coïncidència amb les sensacions i sentiments que expressa. Per a les persones que escrivim de sempre, els nostres poemes són una barreja de la nostra vida.
ResponEliminaUna abraçada amb olor de resclosit pel pas dels anys.
Carme no et faci vergonya rellegir els teus poemes de temps enrerre, formen part de tu, ets tu en un temps i una lluna, que et semblen passats però que estan dintre teu...
ResponEliminagalionar els que escrivim com tu dius, l'escriure és una finestra per on respirar, per on deixar entrar la pluja i el vent, és el mar on viatgem i naufraguem, és la lluna i el sol, el retrobament i l'adéu...
Una abraçada.
onatge