Donat que algunes i alguns de vosaltres ja ho sabeu des de fa temps, crec que ha arribat l'hora de parlar clar i català i dir que sóc capellà. Estic en una parròquia petita, estic enamorat de la vida més que no de la creu, malgrat que m'hagin tocat totes dues... Segurament que així s'entendran d'una manera més clara els meus intents de poema. Ara ja estic més tranquil.
Una abraçada.
Mossèn onatge
Doncs si això et fa estar més tranquil, millor.
ResponEliminaI segurament el que és millor és que ets el que vols ser!
Doncs, crec que sí, que així t'entendrem millor. Segur que deus estar en un lloc molt bonic, si és una parròquia petita...
ResponEliminaEn el món dels blogs sempre hi ha alguna sorpresa. No et negaré pas que aquesta n'ha estat una.
Ja estaria bé que tots fóssim allò que volem ser... té raó la fanaleta... :)
Una abraçada, mossèn onatge!
Ai, Déu meu! No és cosa per amagar. Sàpigues que et tinc per un bon home.
ResponEliminaUna abraçada de feligresa.
maijo
Ave Maria Puríssima, mossèn; no m'hauria imaginat mai que això de repartir hòsties formés part de la seva vida quotidiana, a més de repartir poemes per Nadal.
ResponEliminaAra només ens falta saber si el seu art s'assembla més a Jacint Verdaguer o al Rector de Vallfogona...
Li beso l'anell amb reverència.
Òsti! (amb perdó... pel clergat) ara si que m'has agafat en calces!
ResponEliminaDoncs escrius, expresses sentiments de molt endins, celestials.
salut
Joan
Estimades germanes, un petó a cada galta i una abraçada de pecat... Que santa Llúcia us conservi la innocència però que no l'augmenti... Benvolgut germà Joan una encaixada de mans ben forta. Aquesta ha estat la meva llufa pel dia d'avui...
ResponEliminaGràcies a tothom. Espero no haver ofès a ningú. Per mi la creu com diu l'Ovidi, només són dues estaques per aguantar les tomaqueres...
Una abraçada sincera i sense sotana...
onatge