dimarts, 8 de desembre del 2009

Abraçades de paper.



Abraçades de paper,
carícies al vent.
I el camí que sempre
és dur de fer.

Les il·lusions en terra bona.
No trencar el ritme del cor,
però que la por
no ens faci covards.
Viure és lluitar.
Repico el meu interior
i em respon de tots els passats…
Ahir, és passat. Demà, és futur.
L’únic que té vida i profunditat,
és l’ara…
Estimo per camí de pedres.
Pedres humanes, inhumanes,
i pedregar social.

Cridar ben alt les idees
encara fa por.
Els covards sempre tenen
por de la llibertat.
Per això viuen obesos de poder.
Però bé, ara no toca,
- però toca sempre -,
ara vull somiar, volar,
caminar sobre l’onatge,
que les gavines m’ensenyin
la panoràmica del port,
que les flors es desfullin en mi,
ser fulla de tardor,
i vida de primavera,
i la flama de l’hivern,
per l’estiu recordar el meu naixement.
Deixar que la vida vagi
a pas d’elefant quan hi hagi d’anar,
i a pas de tortuga quan hi vulgui anar.

Els assassins de vida s’haurien
de podrir en vida. O sigui
abans i després…
Avui el matí fa olor de dissabte.
Cada il·lusió és com una perla escassa.
No tinc ni sento odi per ningú,
l’odi només posa pedres a les arrels.
No m’agrada sentir cap sentiment
que m’esclavitzi…

M’encanta el gust de vida
que té el cafè, amargant…

onatge

3 comentaris:

  1. Torno a agafar el ritme, de visites i de lectures.

    Deixar que la vida vagi al pas que necessiti, m'agrada. M'hi sento molt bé, jo a vegades sóc com una tortuga pacient i a vegades m'impaciento i vull anar de pressa... i està bé poder fer les dues coses.

    ResponElimina
  2. Fem dels sentiments una gran llibertat, però amb majúscules.

    ResponElimina
  3. Carme, jo de vegades també semblo una tortuga, altres una tortuga prenyada..., però m'agrada anar al meu pas, al meu aire...

    Joana, sense llibertat no hi ha sentiments, o en tot cas són sentiments esclaus...

    Dues abraçades.
    onatge

    ResponElimina