Pare...
Els teus ulls
fa temps que
no em miren
però jo encara
et veig,
no has mort,
el teu record
va amb mi.
Sóc arrels de
les teves arrels.
Recordo les teves
mans rudes
pel dur treball,
encara sento
el dringar del mall
a l’enclusa del
ferrer de tall.
Recordo la festa major
passejant amb tu
i la mare, i anar
a les roques a
fer musclos, i a buscar
aigua i verdura
a les sínies
que el progrés
ha fet desaparèixer:
amb els anys hem
anat perdent
tots els veïns.
Els teus discos
d’en Gardel resten
guardats i callats.
Les teves anades
i vingudes amb
la bicicleta...
Encara sento
l’asma que no
et deixava respirar...,
sempre pensaré que
et va ofegar
molt aviat.
No et vinc a dur
flors, ja saps que
aquest teatre
no m’agrada,
és més natural
parlar una estona
amb tu, recordar
el teu bon treball;
vida viscuda.
El teu bon tarannà
el vas deixar sembrat.
Fins ara pare...
onatge
Aquests dies ens fan recordar a qui ja no hi és, quan només caldria mirar-nos al mirall més sovint...
ResponEliminaUna abraçada.
maijo
Tens raó maijo, quan m'hi miro veig que ja no hi sóc...
ResponEliminaUna abraçada.
onatge
Quan en un dia com avui sorgeix un homenatge com aquest, poc més puc fer que contenir l'emoció i enviar-te una abraçada molt forta.
ResponEliminaHola galionar m'ha arribat la teva abraçada amb el vent de la nit de Nadal.
ResponEliminaGràcies per ser-hi.
onatge
Quina tendresa més gran!
ResponEliminaM'has emocionat més del que ja estava, que hui deixe el bloc iiiiiiiiii..............
Joana gràcies per ser-hi.
ResponEliminaAmor i presència.
onatge