divendres, 11 de desembre de 2009

Ets el meu bateig d’home.


Ets el meu bateig d’home.
Camines i només el teu pas
deixa camí per mi.
Només tu ets tempesta i pluja,
calma i destí.
Només tu fons la soledat.
no vull riquesa ni or,
seré feliç que tu entris
en el meu cor.
Has batejat els meus
dies, de vida,
has omplert de llum
els camps sembrats de gris.
Tu ets l’amor i un dia.
Estimar-te és una
agradable condemna,
les reixes són de vocació.
Has teixit una il·lusió
que abriga el meu cos
per travessar el desert
de la vida. Sense tu, no hi ha oasi.
Estima’m o deixa’m morir,
però no em clavis en reu.
Que la tristesa
no et fecundi llàgrimes.
Estima, que sols així
no deixaràs lloc
per la soledat.

onatge

3 comentaris:

  1. Estimar sempre és una agradable condemna. I l'únic remei contra la soledat.

    ResponElimina
  2. Ai, quanta raó que tenen els tres darrers versos.

    ResponElimina
  3. Carme, estic d'acord amb el què dius, no estimar és com un arbre sense fruit...

    novesflors, gràcies pel teu Ai...

    Dues abraçades.
    onatge

    ResponElimina