No sempre podem fer sortir el sol…
T’estimo, és molt curt.
Ploro i ric amb tu,
i camino i dibuixo,
si el dia és gris, no sempre
podem fer sortir el sol.
Però caminem envers la lluna i el sol.
En la nostra profunditat
escrivim el poema de viure,
i vivim amb testament de brevetat.
De vegades els pètals de la rosa
ens arriben al cor,
i d’altres, les espines
se’ns claven al cos.
No ens podem enganyar,
la vida és això.
I ens estimem i sembrem il·lusions
que fan néixer el somni,
i despertem feliços amb ulls oberts...
onatge
potser no podem fer sortir el sol, però podem aportar un amica de llum
ResponEliminaHola Tibau, comparteixo el què dius, sempre podem donar llum...
ResponEliminaSalut.
onatge
Despertar feliços i amb els ulls oberts... què més podríem desitjar?
ResponEliminaCREC QUE AIXÒ ÉS MOLT.
El meu desig és que no s'apague mai la llum
ResponElimina