(escrit mentre gaudia del Concert de TV3)
La música té arrels.
Ara em deixo penetrar
per tenores, violins,
xelos, trombons i baix.
El sol escriu la partitura.
La flauta travessera i la dolça.
A la partitura de la vida
passió, amor i emocions...
L’oreneig de la música
em fa volar damunt del mar.
M’emociono amb la cançó
“La meva terra és el mar”,
fins que les llàgrimes
naveguen als meus ulls...
El cor se’m fa estel i
arribo fins la teva platja.
La música és vida
que canta a la sang...
Parla la tenora clara i senyora.
El temps és l’espina
del peix fora de l’aigua.
El somriure d’una mirada.
El silenci dels llavis.
La passió de viure amb el cor.
La tristesa sempre festeja.
Paraules i mots són una festa.
La música em segueix abraçant.
L’emoció dansa i dansarà.
Al cel no hi coneixo a ningú,
però aquí hi ets tu, i tu, i tu...
Es desperten records, sentiments,
poemes de lluna plena,
solituds al cor de l’hivern,
el cos de la primavera
i la seva carícia, silencis
que criden a cor que vols...
Hi ha moltes espines,
però la Santa Espina,
és l’espina més nostra
de totes les que es fan
i es desfan... Ara no
sóc jo, sóc emoció,
potser només sóc això...
Ara respiro música,
ara el ritme dansa
a la sang, t’abraço
amb paraules i l’accent
d’un petó...
onatge
