Tinc fred als peus,
no pas al cos
ni a l’ànima,
sento la teva abraçada,
els teus llavis
en els meus,
i cada carícia
com un poema...
És tan llarga la nit
quan no hi ets.
El cel sembla un desert
sense estels...
a
onatge
diumenge, 27 de febrer del 2011
dissabte, 26 de febrer del 2011
Poema, vaixell de paper...
Poema, vaixell de paper
abraçat pel mateix mar.
Els versos no tanquen les ferides
però calmen soledats.
Encenen un foc pel fred.
Són la carícia en l’absència.
Traspassen portes i muralles.
Són l’almívar pel dolor...
El paper és coixí i abraçada.
La metàfora és aigua i és set,
és ofec i és vent,
és viatge i estel,
arribada i naufragi...
onatge
No recordo...
No recordo
el teu nom,
però tinc
la teva mirada.
Tot és sang
de record.
Pa de carícia.
Aigua de la set.
Foc amb flama
a dos...
Lluna de la
mateixa nit.
Prendre el sol
amb el mateix
poema...
onatge
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
