divendres, 29 d’octubre del 2010

M'han dit...


M’han dit que hi ha algú

que entén la vida i que

ja hi havia hagut algú altre...

Quines coses que passen,

es clar que te les diuen

però tu –jo- no saps

si són veritat.


Un que buscava la vida

encara la busca ara,

això sí, en un altre món...

Vida, n’hi ha una per cada persona.

Nosaltres som la vida, tota

la humanitat és vida.

Viure, això ja és un altre cosa.

És com la cançó, una cosa

és la música i l’altre la lletra.

Els meus budells canten

la seva cançó,

la música ja és un altre cosa.


Enterrem als difunts però

de vegades també enterrem

als vius, o s’enterren sols.

Es que estan morts en vida,

això encara és pitjor.

Fa temps que no vaig

a cap cementiri. Allà tothom

ha fet el mateix viatge, o no,

potser depèn de les creences

i del far de la fe, que

de vegades està apagat.


La Maulet età somiant

a la meva falda, això és vida!

Els sentiments de vegades

són un mall que ens repica

sense forjar res, o és que

la fornal està apagada.


N’hi ha que busquen la pàtria

i no se la troben enlloc,

potser ells són la pàtria...

Ara tinc el cap farcit de pensaments.

Tot són pensaments estesos.

Vaig a posar el cap al coixí

avui com cada dia he de matinar.

Però és que la nit és especial...

Ara tot està pausat, tot

es paladeja millor.

Tot té més gust.

Vaig a raspallar-me les dents

no he de deixar rastre

del plaer d’haver menjat.

Avui el barret no em

deixa veure la lluna...


onatge

dijous, 28 d’octubre del 2010

La carícia del temps...


La carícia del temps

té la mà freda, m’esborrona.

La proximitat té muralla...

Em parla a poc a poc

i en veu baixa.

Els llavis s’obren a la vida.

I sembren ressecs

i mai no sumen dos...

Les mans com una aixada

caven el cos per sembrar-hi

la carícia que ha de florir

o fruit o flor...

És temps de tu i de jo.

És temps de camí i carreró.

I plorem i gemeguem

fins fer-ne una cançó...

La solfa escriu la seva música

a la partitura de tot el cos.

La mà del temps encara és freda,

la seva carícia encara m’esborrona.

Sonen les trompetes de final

de guerra, però cap

guerra no té final,

sempre queden els morts,

i els ferits de guerra,

i els ferits d’ànima...

I tot té mil colors,

però tots tenim el nostre dibuix.

La carícia encara no es tèbia

duu fred i dolor...


onatge

Viatge endins...


Viatge

endins, endins de mi.

A dalt de tot el cap, que és com el far,

però per orientar-me jo, també

rep tots els vents, la pluja i el sol,

i la lluna les nits que estic sol.

I quan dona i home compartim

les arrels de viure, i d’estar vius.

Al cap, cara, ulls, orelles, llavis, boca,

nas, i el mecanisme del cervell...

Extremitats: mans i braços,

les mans sembradores de carícies,

bufetades i treball.

Cames i peus, els peus queden

molt avall, són els que m’ajuden

a caminar i fer el camí, també

són els que ensopeguen amb les pedres.


Pel mig de mi, cor, estomac, fetge,

ronyons. El cor, ai que en puc dir

del meu cor, enamorat, generós de

donar-me vida, la força de la sang.

L’estomac, la gran digestió, i les

petites, bressol de tots els estats d’ànim.

Fetge, filtre i magatzem de tot el cos,

per viure s’ha de tenir fetge.

Els ronyons fan la seva funció...

Però malgrat tot el que he dit

i el que encara em deixo,

tot això encara no sóc jo,

jo només sóc un coixí de sensibilitat.

De fet sóc un vuitanta per cent d’aigua.

Podríem dir que depèn de com

administrem aquesta aigua...

Som part de la natura i de la vida,

malgrat que hi ha tanta gent

que es creu autosuficient i independent.

Per això quan trenquem l’equilibri,

el pont, l’aliança, l’abraçada amb la natura,

les malalties ens envaeixen, per això

hi ha tantes depressions que han

conquerit un cos, una ment...


De fet sóc el mortal de nom ...,

nascut el mil nou-cents ...,

amb seny i rauxa, i content

de ser llunàtic. Sí, sí llunàtic...


onatge