Nascut per morir,
primer viure
als
llaurats de la
vida,
compartiré el
que tinc
que no sé si és
el que sóc...
Quedaran les
muntanyes
que em van
veure néixer,
i la mar que
m’ha
batejat de vida
i viatge.
He brindat amb
silencis
i copa de
solitud.
He madurat al
sol
de la carícia,
he guardat
llàgrimes en
almívar
de lluna, hem
compartit
camins de vida
humits de
passió...
Enlairo l’estel
d’il·lusió
pel cel de la
passió.
De dues mans el
fruit madur.
He deixat
somriures
al camí dels
ocells.
Als llavis gust
d’infinit.
Al faristol
pètals de
la teva rosa,
el poema de viure.
Rosada a la
nuesa,
de cada
primavera
oberts en
flor...
El ventall per
respirar a dos.
Setembrada.
onatge
Que maco Onatge.... m'ha agradat molt això de guardar les llàgrimes en almívar, així almenys s'endolceixen.
ResponEliminaPtons!
la darrera estrofa m'agrada molt t'envio una abraçada fins el far!
ResponEliminaHola, vell amic! M'agraden els poemes que sorgeixen del setembre (tot i que potser no el vas escriure cap setembre), perquè és un dels mesos més macos per a mi, d'inici de cicle, d'il·lusió i esperança. Del teu poema em quedo amb els tres verbs: ser, estar, tenir. Si ja costa emprar-los correctament en català i en anglès, imagina't utilitzar-los bé a la vida...!
ResponEliminaUn petó i això: bon setembre!
Brindar amb silencis
ResponEliminai copa de solitud, als llavis gust d'infinit. Un ventall per respirar a dos.
Tot el poema relata una vida, com sempre molt bonic ! Una abraçada