diumenge, 2 d’octubre del 2011

A cada petxina...














La mar du el teu silenci
i la sal fa que es conservi...
A cada petxina una
paraula sense veu.
Miro endavant però
tu no hi ets...
La mar m’acaricia la galta,
camino amb ella,
no tenim secrets.
La lluna ja no et
sembra en mi.
Tot és passatger i breu,
malgrat que ens
passem la via creient
tot el contrari.
Quins temps aquells
que enlairàvem estels,
a cada il·lusió el tresor
de la mútua abraçada.
Ara la barca de l’absència
només rema enrere...
El teu silenci escriu el
poema a l’horitzó,
però el meu cor
no el pot llegir...
onatge

5 comentaris:

  1. El teu mar està avui trist? No t'angoixis; potser demà les noves llums de l'alba el faran resplendir com mai. El mar pot mostrar tantes cares...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Però el meu cor no el pot llegir.
    Caldrà omplir la barca de l'absència.

    ResponElimina
  3. Tornarem a enlairar estels,mentre gaudirem de la remor de mar...
    Abraçada,

    ResponElimina
  4. Si el cor no el pot llegir, el llegirem amb els ulls de l’ànima, doncs ella sempre vola més enllà de tot horitzó llunyà.

    ResponElimina
  5. Si la barca de l'absència rema enrere, potser acabareu tornant-vos a retrobar i podreu escriure el poema ran de mar, asseguts a la barca...
    Petons de silenci cap el far,
    M. Roser

    ResponElimina