dimarts, 13 de juliol de 2010

Serenament... sí.


Tot el que perdem

no ho retrobem

mai més.



Sempre però ens queda

un vers als llavis,

una espina al cor,

una carícia sense fruit...

I a temps de lluna plena

una bruixa ens enlaira

tots els enyoraments...

L’ahir ja no el podem

ni llaurar ni sembrar.

A la teva galta va

quedar el poema

i al teu pit la metàfora.

Serenament, sí, escric

serenament.


onatge


Enrere queden tantes paraules,
tantes enciclopèdies caducades,
un reguitzell de flames sense foc
i un munt d'interrogants fora el record...


Isabel


Sense llaurar
ni sembrar l'ahir
podem recollir-ne
tot el blat.
El que madura
en cada record i
llençar-ne les males herbes.


Carme

6 comentaris:

  1. Enrere queden tantes paraules,
    tantes enciclopèdies caducades,
    un reguitzell de flames sense foc
    i un munt d'interrogants fora el record...

    ResponElimina
  2. Sense llaurar
    ni sembrar l'ahir
    podem recollir-ne
    tot el blat.
    El que madura
    en cada record i
    llençar-ne les males herbes.

    ResponElimina
  3. L'ahir no tona, però l'avui no ens pendrà el que vam viure.

    ResponElimina
  4. Isabel,
    El record dee vegades
    és un núvol, altres
    una mar, una cendra, una flama,
    un sol, una pluja
    que ja no fertilitza,
    una lluna que ens eleva.

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina
  5. Carme,
    Males herbes...,
    sempre en creixen
    cal llaurar cada dia
    i segar, mirar al cel
    per la pluja,
    al sol pel caliu,
    i la lluna per
    la força que
    prenya a la terra...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina
  6. Pilar,
    El que vam viure
    forma part de nosaltres...,
    resisteix tempestes
    tsunamis i terratrèmols.
    Som foc i flama
    del que vam viure.


    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina