dilluns, 12 de juliol de 2010

La xafogor és com una xarxa que caça a tothom...

Aquest relat, escrit, el vaig escriure en un temps d'uns nou minuts tal com recomana la Mercè Rey, en el Taller d'escriptura creativa. He posat un enllaç a la dreta que hi porta directament. Espero que us ho passeu bé. L'escrit no pretén res, només passar-m'ho bé escrivint...


La xafogor és com una xarxa que caça a tothom. Passejo ran de mar. La brisa és una abraçada agradable... Encara hi ha llum del dia. El far ja té la flama encesa. Per mi la mar és l’etern diàleg, sempre acompanya. La platja està deserta però plena de vida. La sal em penetra els epitelis tendríssims. Les gavines dansen amb l’aire. Ara mateix gaudeixo de la tendresa i la pau que hi ha al costat de la mar.


M’assec a les roques. Miro l’horitzó que sempre és com una frontera entre cel i terra... Comença a fosquejar. Ara tot és una col·lecció de llumetes; a les cases, alguna barca, les que hi ha ran de camí. I el far...


Ara les ones arriben amb suavitat. És com una cançó suau però profunda.

No tinc cap pressa. El temps és vida, doncs el visc. Tanta gent que diu que no té temps, què és com dir que no tenen vida... Potser només som temps en el temps.


Tres barques passen molt a prop d’on estic assegut. Escolto les veus dels mariners i el roncar dels motors. Una feina pesada. Pesada i mal pagada...


Començo el camí de retorn. Camino descalç per la sorra. Trobo petxines obertes. Ampolles sense missatge a dins... Arribo al passeig i m’espolso la sorra dels peus. El far em mira, li dic hola i ell em fa l’ullet...


La mar pot ser naufragi i viatge, però per damunt de tot, asserena, és pau, és calma. D’acord, també hi ha persones que els mareja... Què hi farem hi ha gustos per tot i sensibilitats...

onatge

4 comentaris:

  1. Una caminada ran de mar, perm escapar de la xarxa de calor que ens ha caçat... Gràcies onatge!

    ResponElimina
  2. Carme, és veritat, ran de mar no fa tanta xafogor, però tot el dia no puc estar ran de mar...

    Nit bona.
    onatge

    ResponElimina
  3. He contemplat el paisatge que has anat describint. Un primer plànol i desprès, a poc a poc, aquest s'ampliava omplint-lo tot de vida...M'he quedata la sorra, sentint les ones i mirant el reflex tremolós de la lluna.

    ResponElimina
  4. Suposo que a la soorra hauràs abraçat al serenitat del mar, la brisa que sempre acompanya, i la lluna que juga a llums i ombres...

    Des del mar.
    onatge

    ResponElimina