divendres, 30 de juliol de 2010

En el desert de les pròpies petjades...








E n el desert de

les pròpies petjades

hi ha la sorra del record,

la lluna de les nits de vida.

Les antigues petjades

es perden sense

un horitzó concret.

Sempre queda una pedra

testimoni d'algú.

I un oasi amb la

set de ningú.

En el desert de tothom

sempre hi ha una palmera,

i el poema amb

cor de plorera,

i el sol amb vida d'amor.


La rosa del desert

no té espines,

tot és un nord d'il·lusió.

Les dunes esborren el camí.

El rellotge sempre deixa

un polsim de sorra a la butxaca.


Al desert el pas del temps

és suau com el vol d'un ocell.

Vaig caminant

amb l'instint d'arribar.

Els mots sempre duen sorra als llavis...

I el cos és un desert

de camins amb pell de sorra.

Al desert la posta de sol

és un orgasme per l'esperit.


Al desert personal

petjades de cap lloc.

En cada duna hi ha

el cim d'un sentiment.

I el desert del present.


onatge

5 comentaris:

  1. Veig molts deserts en aquest poema... sembla que hauria dem ser exut amb tants sorra , però és bonic.

    Si al desert del present, despunta a cada duna el cim un sentiment... ja no és tant desert, els sentiments poden ser les flors i els rierols de cada vida.

    ResponElimina
  2. Al desert, a més de sorra, hi ha miratges que il-lusionen i t'empenten i oasis on cercar l'ombra i matar la set...Tot depèn de la llum.

    ResponElimina
  3. Carme i Pilar la vostra companyia és una brisa en qualsevol desert...

    Dues abraçades des del far.
    onatge

    ResponElimina
  4. però en els deserts encar que és difícil de sobreviure, i malgrat els miratges, sempre hi ha oasis on satisfer la teca sed...
    cal saber orientar-se.

    salut i bon estiu

    ResponElimina
  5. Joan tens raó, de vegades la orientació és escoltar un silenci, un vent, seguir la lluna, tancar els ulls i mirar endavant...

    Des del far et desitjo un bon temps.
    onatge

    ResponElimina