dijous, 15 de juliol de 2010

Repòs...


Quan m’arriba el repòs, quasi sempre és nit. La vida es va aturant a poc a poc, i se n’engega una altra. Silenci davant d’una copa clònica. L’individu que va repetint el seu bateig d’esperit. No és el meu cas, jo l’esperit no el batejo en copa, no bec, només humitejo els llavis amb vi. El qui somia dins de la copa. El qui només veu l’horitzó de dins de l’ampolla. El qui no és lliure, és esclau de qualsevol ampolla, en la fredor i l’anonimat de qualsevol barra de bar.


La nit, pot ser el vestit dels covards, també el caliu dels amant tendres. Potser ningú no és lliure del tot, sempre hi ha alguna cadena. Llibertat en l’amor, l’amor en llibertat. Tot s’assembla, però tot té la seva llibertat i la seva cadena.

Repòs de nit, silenci d’ocells. La lluna embriagadora. La brisa que em desperta a la realitat, cal l’esclavatge d’un viu amb la mort. Les banderes onegen en la llibertat del vent, però tenen la sang dels qui han mort.

Camins marcats per la drecera. Dreceres sense camí. I en el caminar , un avui i un ahir.


Temps de fulla poruga. La llibertat no es paga.

El qui viu pel carrer i dorm a sota el pont, és lliure ?

La societat el fa ser esclau, i el fa dormir sota el pont.

Silenci de nit, nit de silenci.


Lliures tu i jo. Amb les mans unides, passejarem ran de mar, com si fóssim lliures. La sensual carícia de les onades. L’horitzó, esclau entre el cel i la terra. El fred en la llibertat de la meva pell.

A la botiga del temps, no hi ha temps. Armes amb bales de llibertat...?

L’home neix lliure, però es fa esclau dels homes...

Una papallona a la flor, i de flor en flor.


onatge

6 comentaris:

  1. Uuuff, onatge, però quan les nits són tan xafogoses, fregidores i recondenades com aquesta d'ara mateix, on es pot trobar el repòs? Bé, potser sí que a prop del mar l'aire del vespre retorna cos i esperit i pot ser possible la metàfora... Potser que m'entretingui mirant les teves fotografies del mar, a veure si me n'arriba la brisa...
    Una abraçada escalfada.

    ResponElimina
  2. Fa dies que per les tardes miro el mar. És el meu primer moment de repós del dia d'ençà que em llevo. I respiro profundament, i oloro a sal, aquesta olor que m'arriba al fons de l'ànima i em purifica. I així mentre miro les meves filles com juguen jo em sento una amb l'aigua que va i ve...

    ResponElimina
  3. El que més m'ha agradat de la teva descripció del perfil, és que et reconeguis llunàtic. Ja en som dos!

    ResponElimina
  4. galionar,és evident que prop del mar, la brisa ajuda a respirar una mica, però la xafogor és una bufanda...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina
  5. Mònica el mar mai no em cansa. I com tu dius el seu diàleg i la sal que em penetra...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina
  6. Lua, em considero llunàtic, primer perquè la lluna m'enamora, després perquè m'agrada ser sensible a la seva força. I perquè vull...

    Una abraçada des del far.
    onatge

    ResponElimina