Mútua abraçada...

Amb veu

però sense cridar,

dic el teu nom.

Ahir amb molt

poc teníem el món.

Avui les realitats

tenen cara i ulls.

Les il·lusions

són la força.

La lluna ens

trempa de vida.

Som poema al vent.

Ens uneix la

mútua abraçada.

onatge

Ell només badalla...

El violí gemega

respira i viu

la seva veu

em penetra.

Música i paraules,

fan l’eco

dintre meu.

Gemega la solitud.

El silenci m’abraça.

I tot és un

pentagrama de vida.

Imagino l’esperit

que desperta el violí,

i ell només badalla...

onatge

Un antic renec...

Sé que arribarà la nit

si ningú no ho impedeix.

La lluna es rentarà la cara,

els núvols faran el borinot,

el far farà tres vegades l’ullet,

seré el que sóc des de que

vaig néixer, o com diu l’Ovidi:

Un antic renec de cony...

Quan arribi la nit

seré ocell amb ella.

Les paraules s’encendran

amb foc de tintat blava.

Anirà emmudint el dia

i parlarà la nit.

L’encens fa escultures

cremades i perfuma l’aire.

El mussol de la nit

obrirà els ulls ens

mirarem però no

ens direm res...

onatge

Llarg...?

Tot es fa llarg

o potser curt?

I si plorar és viure,

i somriure compartir,

dues mans fan

companyia, dos cors

un sol batec,

la carícia ens vesteix

i ens despulla,

dues ombres fan un camí,

la lluna ens trempa

a la fornal de viure,

dona i home

dues diòptries diferents,

dues miopies particulars

davant del mur

i de l’horitzó,

una sola barca

a la nostra platja

i el gran mar

fins que l’ofeguin

els homes...,

camino descalç

per sentir la terra,

els crancs ja no

van enrere, estan

a l’atur, tot canvia,

i potser hem canviat tant

que passem pel costat

i no ens reconeixem,

però sí, la penyora

dels teus llavis

encara l’ha tinc en mi,

el teu gest amb els cabells,

fa tant de temps,

o només ha passat

un dia, des del

mirall trencat

que no hi ha res...

aa

onatge

Dissabte.

Dissabte,

sofà de nit,

per la ràdio jazz.

Quatre rellotges

que em llencen

el temps a la cara.

La gata a l’esquerra

i la gossa a la dreta.

Ara els altaveus

canten blues.

La tranquil·litat

d’estar sol sabent

que la companyia

sempre hi és, o no...

Em vaig a treure

sabates i mitjons,

que els peus respirin.

Quatre gotes de pluja

que semblen

la rosada del cel.

onatge