onatges

dijous, 1 de març del 2012

Estimar no és agredir...

De dos silencis respirem un sol crit,

a les arrels hi tenim l'alfabet de desigs,

en pouem fins que esdevenim

poema de vida, resseguim els llavis

com dos deserts en busca de cruïlla

per trobar l'aigua que calmi la set,

carícies orfes, sentiments a cor obert,

dona i home a l'enclusa de la vida,

foc a la hipocresia, paraules

al mur de la vergonya, després de pluges

i tempestes, sempre queda una lletra,

que cap campana t'atemoreixi fins que puguem

compartir, estimar no és agredir...

onatge

diumenge, 26 de febrer del 2012

Hvala ...

Una ànima sensible em veu així... I jo em re interpreto així, mirant la seva obra.
Gràcies Andreja Hojnik Fišić

Nascut nen, crescut noi, arribat a home, que no vol dir madur... Enamorat de viure. Sensible al fred i a la flama de la carícia. Sovint escric el poema amb el silenci acompanyat de la solitud...

De la font de les paraules calmo la meva set. La rosada de la lluna dóna tendresa als meus llavis ressecs...

En el meu mar de vida hi galopa el món de la dona. L’estimo i somio. El destí el duc escrit a la sang...

En la caducitat, tot és breu. M’enlairo amb la dolçaina, ploro amb la brisa, somric amb la primavera, amb el cel per barret sóc conscient de la meva insignificança...

onatge

El crit del silenci...

El crit del silenci

va cridant dins de mi.

Ara tot té llum de nostàlgia.

Damunt de la taula

diaris sense notícies...

Ara estic a la frontera dels sentiments.

El sostre del pis és altíssim,

la tristesa s’enlaira fins

un sostre que sembla no tenir fi.

Encara tinc l’abraçada recent

de la Carla, però el tren

ja ha arribat a terme.

Estic assegut en un banc

gris i fred i anònim.

Només veig una gentada

amunt i avall, avall i amunt.

Escolto una veu d’aquelles que

ressona a l’aire i no entenc res...

onatge

dimecres, 22 de febrer del 2012

A la terrassa de la llibertat...

L’obra és de Andreja Hojnik Fišić

(escrit dilluns davant del mar...)

Avui el mar és una safata plena de vida. El sol fa un treball d’orfebreria damunt de les aigües. Tot és silenci amb crit de vida...

El mar és un viatge d’il·lusions. El timó del vaixell de paper sempre vira endavant. Els peixos treuen el cap. A la sorra petxines obertes amb la nuesa natural.

Assegut a les roques deixo entrar vida als pulmons. Cal temps per tenir temps. Tot és a l’ara i aquí. Demà és un aire que encara no bufa, i l’ahir ja no hi és...

L’horitzó segueix amb la fidelitat de sempre, entre la terra i el cel. Un vaixell va a la recerca del seu destí.

Les xarxes dels pescadors esteses al sol. Tot és quietud. Vida amb vida. La brisa em du la sal... El mar el gran almívar.

Cal la solitud amb un mateix, és un retrobament. De vegades (per no dir sovint) amb les presses, la feina i/o l’atur..., ens oblidem d’escoltar, interpretar i compartir el nostre cos, el nostre ésser d’una manera plena.

Ara el vent sembla que hagi despertat el mar. Té vida pròpia. Dos estels escriuen un poema al cel. La vida és el plaer de respirar ara..., brindar amb una copa de silenci. Els records que sempre s’enlairen. No tinc cap pressa, la vida va al seu pas. Feliç d’haver nascut (tot i que no m’ho van preguntar...) i poder veure la bellesa de la vida.

He posat sentiments al bany maria. Les gavines seuen al meu costat a la terrassa de la llibertat. Agafo la bicicleta i pedalejo cap a casa...

onatge